Totes les vinyes són boniques, però n'hi ha de més boniques que altres. Totes les llums de l'any poden produir bellesa, però la llum obliqua de la tardor, quan passa ran pels costers baguenys i encén els pàmpols rojos de les velles carinyenes del Priorat, commou profundament l'esperit del caminant. Si, a tot aquest espectacle, hi afegim el coneixement del fruit esplèndid que aquests vells ceps ens donen, l'emoció serà encara més gran.
Voldria conèixer el nom de cada vinya i de cada celler. Tastar tots els vins que neixen de cada coster. Resseguir tots els camins. Abeurar-me a totes les fonts.
Aquestes vinyes tan antigues en aquest terreny tan aspre i el líquid sagrat que donen són una de les meravelles que tenim al nostre abast. Esborrona pensar que aquest llegat mil·lenari va estar a punt de desaparèixer.
Els qui treballen aquesta terra, els qui han dut els seus vins al capdamunt de l'escena mundial, els que malden per extreure de cada terrer el millor que pot donar, mereixen un respecte infinit.
Hi ha un moment, cada any, en que els ceps encara no han perdut la fulla i se'ls omple de color, en que el sol, força baix a l'horitzó, il·lumina amb una llum càlida el fullam i deixa el pedregós sol a l'ombra, i un ventet sec i fresc fa encara més nítids els contorns de cada cosa. És en aquest moment que jo vull ser al Priorat per enlluernar-me, per aprendre, per sentir la sensació de ser.
(Totes les fotos són (c) Jaume Aguadé 2009)
