Guies i punts: Llegiu les instruccions

Quan apareix una nova guia de vins, estic segur que tots reaccionem més o menys igual: Amb delit morbós cerquem els vins més ben puntuats i els comparem amb els nostres vins preferits. Si hi ha coincidència, pensem "jo ja ho sabia". Si no hi és, pensem "aquesta guia és poc fiable". Si un vi que ens deixa indiferents rep una bona nota, pensem "s'han venut". Si un vi que creiem haver "descobert" no hi és, diem "aquesta guia és molt incompleta". Si un vi que ens agrada rep una mala puntuació, pensem "no hi entenen gens".

Potser me n'hauria d'avergonyir però jo, ho reconec, sóc així.

Per Sant Jordi em van regalar la Guia de Vins de Catalunya --Tast a Cegues-- 2010 d'en Jordi Alcover i la Sílvia Naranjo i el primer que vaig fer, naturalment, va ser cometre el pecat de supèrbia que us acabo d'explicar.

Vaig anar caient en una profunda sensació de desconcert. No entenia res. No aconseguia veure cap correlació entre les puntuacions de la guia i la meva pròpia experiència. No entenia què hi feia la sangria (sí!, sangria i vermut, però ni calimocho ni vinagre) en una guia de vins. Em sorprenia veure com, sovint, el millor vi d'un celler rep una puntuació inferior a la del vi "menor" d'aquest mateix celler. O com un cert vi fresc i agradable, criat durant 3 mesos en xips de roure, rep la qualificació de "vi de guarda". O com un Finca Garbet queda per sota, en puntuació global, d'una certa marca de sangria. O que entre el petit nombre de vins que no arriben ni al 7 hi hagi joies com l'Ad Fines 2001, el gran pinot noir de Can Ràfols...

Aquestes, i moltes altres incongruències aparents em produïen perplexitat. Què estava passant? El problema ---el meu problema--- és que m'estava administrant un medicament sense haver llegit abans el prospecte. Estava interpretant les puntuacions com una mesura de la qualitat organolèptica del vi, sense haver-me llegit abans quin són els criteris que els autors de la Guia utilitzen per puntuar.

És molt d'agrair que, en aquesta Guia, els autors hagin explicitat clarament quina és la manera de puntuar que han seguit. Per tal d'evitar malentesos lamentables, fóra molt convenient que, abans de consultar les puntuacions d'aquesta Guia, el lector sigui conscient que la qualitat del vi només puntua un 8,8 sobre 10. La resta fins arribar a 10 procedeix d'altres criteris, com són:

1. La relació preu-qualitat.
2. La qualitat del tap.
3. El disseny de l'ampolla.
4. El disseny de l'etiqueta.
5. El disseny de la contraetiqueta i la informació que contingui.
6. El seguiment o no de l'agricultura ecològica.
7. La utilització o no de varietats de raïm "no autòctones". (En el sentit que un vi que utilitzi el cabernet, per exemple, és penalitzat. No es diu si la utilització de les bótes de roure francès també penalitzen.)
   

Posem un exemple perquè s'entengui millor.

Suposem que volem valorar el Lafite 2003 segons aquests criteris. És ben sabut que diversos crítics han donat a aquest vi la màxima puntuació: 100 punts. Per tant, suposem que en l'apartat de qualitat del vi, se li reconeixen els seus mèrits i li donem la màxima nota: 8,8. Una ampolla val més de 1.000€: zero punts a l'apartat 1. Els taps dels vins de Bordeus, fins i tot els Premier Cru són relativament mediocres. L'ampolla és estàndard i vulgar. L'etiqueta té un disseny passat de moda. No hi ha contraetiqueta. No segueixen l'agricultura ecològica i el raïm és cabernet.

Total: el llegendari Lafite 2003 tindria un 9 justet i es quedaria per sota, per exemple, del Puntils 2006 de la Cooperativa de Garriguella (un vi que, per cert, m'agrada molt, com ja he deixat escrit en algun altre lloc d'aquest blog) o d'aquella sangria que ja he esmentat abans.

Ja tenim, doncs, un titular ben sensacionalista: "Vi de l'Empordà de 4 euros més ben puntuat que un Château Lafite de 100 punts".

En resum: per evitar interpretacions indegudes i errors lamentables, llegiu bé les instruccions d'aquesta Guia abans de fer ús de les seves puntuacions.