Ara ho sé del cert, perquè s'ha esdevingut que, gràcies a la generositat d'en Ton Mata i la seva família, he pogut participar en un tast memorable fet en la fresca penombra de les caves de Recaredo, on certes ampolles que havien romàs en aquestes caves durant més de quinze o vint anys han estat degollades i, tot seguit, degustades per un petit nombre de persones privilegiades, entre les que he tingut el goig de ser-hi.
D'aquestes ampolles antigues, reserves d'enoteca fora de qualsevol comercialització, en queden només, en molts casos, unes poques desenes i tenen, per a les persones que les van crear, un valor emocional fortíssim. Estic parlant, en concret, de la Reserva Particular de Recaredo de les collites 1996, 1991 i 1984.Si és cert ---com bé crec--- que el plaer del tast s'amplia amb el coneixement i amb les múltiples sensacions col·laterals que l'entorn ens transmet, aquest tast a Recaredo s'havia d'acostar a la perfecció. Al matí ---un dia d'estiu que semblava d'inici de primavera, fresc i lluminós--- havíem recorregut les vinyes de xarel·lo i apreciat la seva saó. Sota les oliveres del Turó d'en Mota, de cara a Montserrat, havíem conegut la nova collita de l'elegant Can Credo i del fresc i harmoniós Recaredo Rosat. Quan, finalment, asseguts ja en el silenci de la cava, ens disposem a conèixer aquests líquids honorables, la càrrega emocional és impressionant.
Hom podria pensar que aquestes velles ampolles ja no podrien aportar res més enllà de la banal fatxenderia d'allò que és escàs; que serien, com a molt, bonics cadàvers, records de temps passats...De cap manera! El que no oblidaré d'aquest tast, el que el fa realment gran, és que aquests vins mostraven una força, una complexitat i una personalitat immenses. Estaven totalment vius i eren frescos i rodons, d'acidesa modèlica. El nas resseguia tot el ventall de matisos, de la pastisseria i la crema al bosc i els bolets o les nous i avellanes, fins i tot amb alguna increïble nota mineral. Passos de boca llarguíssims, amb un carbònic tan subtil, tan integrat en el conjunt, que incitava a l'emoció. I tot això formava part d'un tot plaent i amable. Vull dir que, si bé els registres es situaven a molts nivells, el tast era fàcil i agradable, gens "cerebral", i cap nota licorosa o plana no trencava l'equilibri.
Fa feredat pensar que, al nostre país, enterrades sota terra, a les caves de Recaredo i d'algun altre celler exemplar, conegudes només per un petit grapat de persones, hi hagi ampolles com aquestes que he tastat. Què hauríem de fer perquè tot aquest malaguanyat tresor trobés el seu públic? Reinventar el cava?
Quin prodigiós cop d'efecte s'hauria de produïr perquè nosaltres mateixos ---i la resta d'aficionats d'arreu--- reconsideréssim la posició del cava ---d'un determinat nivell de cava--- i aquests productes admirables trobessin el lloc que els correspondria en els mercats mundials... i en el mercat català?
Jo no ho sé pas, però els experts en màrqueting n'haurien de treure l'entrellat el més aviat possible.
En aquesta mateixa ocasió memorable vam tastar també les tres primeres collites del Turó d'en Mota, 1999, 2000 i ---en primícia--- 2001. Però això són ja figues d'un altre paner i potser en parlaré un altre dia...
