De vegades, llegint algunes paraules que s'han escrit com a reflexió sobre temes que res tenen a veure amb el vi, trobo alguna idea que, aplicada al vi com a objecte de cultura i de plaer, hi escauria perfectament.
Per exemple, a la recent obra Jasmine, de Keith Jarrett i Charlie Haden, el genial pianista hi escriu:
"Music is an amazing thing. It doesn't exist as a stationary object. It moves in real time and can be uplifting both to the player and the listener. The melting, trans-figurative moment, that feeling of everything being there, just for an instant, that surrender that overcomes us as players (if we're good enough) and leads us to the next pregnant second, patient in the knowledge that there always is, waitning in the wings, the next chance to feel this fullness and celebrate it ..."
No ho sé pas, però a mi algunes de les coses que diu en Keith Jarrett en aquestes notes del seu darrer disc em fan pensar en la complexa interacció que es produeix entre una copa de vi i la persona que l'assaboreix. No és cap cosa estacionària, no la podem fixar ni congelar, sinó que flueix com ho fa la música. De vegades em pregunto si els paladars analítics dels grans tastavins són capaços de passar d'aquest "feeling of everything being there, just for an instant" com és la música, a una realitat estàtica, analitzable com ho seria un dibuix o una escultura.
L'altre text que voldria posar com a exemple del que estic intentant transmetre en aquest escrit (que em temo que em sortirà massa filosòfic!) parla de fòssils o, més ben dit, de col·leccionistes de fòssils, dels quals en fa una crítica ben dura:"Collectors have a list of items to be obtained, a cabinet of curiosities to be filled by other's work. [...] They cannot concentrate, for the rocks all look the same to them [...]. They find little more than a few bits of broken ammonite and belemnite and call themselves experts. [...] They have little true understanding of what they collect, or even that much interest. They know it is fashionable, and that is enough for them."
Es tracta d'un fragment de la novel·la Remarkable Creatures, de Tracy Chevalier. Poques coses caldria canviar en aquest text per convertir-lo en una diatriba ferotge contra tants i tants diletants com hi ara ara entorn del vi (no seré jo mateix un d'ells?!?) els quals, sense cap coneixement real ni cap gaudi personal autèntic, presumeixen d'ampolles que no entenen, però que saben que són "fashionable, and that is enough for them".
Mentre dono voltes a aquests pensaments, Jarrett i Haden interpreten "Where can I go without you". És de nit ---ara ja es fa fosc prou d'hora--- i a la meva copa hi ha l'extraordinari Gresa 2007. Penso "tant se val!" i defujo tota analítica de la música de Jarrett-Haden i del vi de Vinyes d'Olivardots.
