Estic parlant del Celler Mas Gil, on s'elabora el vi anomenat Clos d'Agon, un vi que, quan el vaig tastar per primera vegada ---potser era la collita 2001--- em va impressionar tant que el vaig afegir a la meva petita llista personal de vins que vull tenir en el meu celler, en cada nova collita.
Fem una petita llista d'algunes peculiaritats d'aquest celler que justificarien que l'hagi qualificat d'estrany:- És un dels poquíssims cellers catalans que ven els seus vins a l'avançada, és a dir, quan encara són a la bóta i falta més d'un any perquè el vi surti al mercat. Que jo en tingui coneixement, el Clos d'Agon i els priorats de l'Àlvaro Palacios són els únics vins catalans que es poden comprar a l'avançada.
- La direcció enològica del celler és del famosíssim Peter Sisseck, l'autor del mític Pingus.
- El vi blanc d'aquest celler, un Viognier-Roussanne-Marsanne espectacular va ser, fa anys, el primer vi blanc a pujar al capdamunt del podi de la "guia Peñín", el qual va afirmar, textualment, que es tractava del "Pingus blanc".
- El Clos d'Agon negre també rep, per part dels crítics, puntuacions consistentment elevades que el situen entre els millors vins catalans.
- Els propietaris del celler són sis suïssos, professionals del món del vi, que semblen estar més interessats en produir un gran vi que no pas en promocionar-lo mediàticament a Catalunya.
- La major part de la producció s'exporta i el Clos d'Agon, fet i fet, és força desconegut al país on neix.
- El celler està dins la D.O. Catalunya i és un cas atípic dintre d'aquesta denominació, per les seves característiques i pel seu preu, força elevat.
- El celler està signat per un dels arquitectes actuals més reconeguts: Jesús Manzanares, autor, per exemple, de cellers espectaculars com el d'Àlvaro Palacios a Gratallops, Enate a Somontano o Pago de los Capellanes a Ribera del Duero. És una edificació sorprenent, perfectament integrada a l'entorn i magníficament funcional que mereix la visita i representa un valor afegit al patrimoni arquitectònic del país.
En blanc i el negre són vins que necessiten temps per donar tot el que duen dintre seu. Si pogués triar, ara beuria el negre 2001 i el blanc 2007 que es deuen situar, ambdós, en el punt òptim de la seva evolució. Pel que fa al negre 2001, ja fa temps que no en tinc cap ampolla i parlo, doncs, de manera conjectural. El blanc 2007, en canvi, el tinc a la copa en el moment d'escriure això. Ha acompanyat un turbot de sabor intens i carn ferma, amanit amb un oli de nom il·lustre: Clos Mogador.
Aquest Clos d'Agon blanc 2007, de nas complex i penetrant, mostra un equilibri exemplar entre la puresa i la contundència i és un vi d'una persistència magnífica. Plenitud, opulència, solidesa i tremp són alguns dels adjectius que em venen al cap, però per damunt de tot n'admiro aquest equilibri que l'allunya de qualsevol exageració fàcil, de qualsevol parany lamentable: Ni licorós ni fat, ni ardent ni fustenc. Em venen records d'algun Condrieu memorable. És un vi que t'incita a mantenir-lo en la boca més temps del que es considera socialment correcte, perquè no sembla que hagi d'acabar mai de excitar els teus sentits i ---com diu un cert bon coneixedor dels grans vins blancs--- "et va parlant mentre el tens a la boca". La sensació de volum és molt i molt gran. És una sort que tinguem vins així.
