A la banda de ponent de la carretera, davant per davant del cementiri, hi ha les vinyes d'on surt el Masia Carreras, el Grand Vin del celler, un vi que, més o menys, he anat seguint en cada nova collita, des de la del 1998. Recordo que aquest celler era encara força desconegut en l'època en que Robert Parker el va presentar al món amb paraules com aquestes: "...a dead-ringer for a Châteauneuf du Pape from Henri Bonneau or Domaine Pégaü [...] huge perfume [...] tremendous complexity..." En Parker parlava de la collita del 1999, una collita que va néixer en una època en que encara poca gent de casa nostra creia en les virtuts de la nostra garnatxa...
Però ara no vull parlar de les vinyes del costat esquerre —les venerables garnatxes velles d'on surt el Masia Carreras— sinó de les vinyes de l'altra banda, més joves, plantades en una zona que es coneix, tradicionalment, com L'Oratori, en un terreny que mira a Mollet i a les muntanyes de la Serra de Rodes.
D'aquestes vinyes en surt un vi que duu aquest mateix nom —L'Oratori— i apareix per primera vegada amb la collita 2007. És un vi amb "criança", però sense fusta. El que vull dir és que el vi s'ha criat durant dotze mesos en dipòsits de ciment subterranis, una elaboració poc habitual al nostre país (Comalats és un altre celler que elabora un vi d'aquesta manera) però ben coneguda en altres zones, com ara Châteauneuf-du-Pape, per exemple.
L'Oratori 2007 conté un 50% de Garnatxa —de fet, la variant autòctona que se'n diu Lledoner, suposo—, un 30% de Cabernet i la resta de Carinyena. Més enllà de la qualitat del vi, que està a l'alçada de la trajectòria del celler, m'agrada el seu caràcter innovador i diferent. Tastar-lo és un plaer, però també una petita lliçó d'enologia pràctica perquè fa que te n'adonis de la immensa complicació dels processos bioquímics que tenen lloc al si del vi, amb el pas del temps. En parlo amb en Joan Fabra, l'artífex de tot això, i li comento com m'ha sorprès trobar en aquest vi —que, recordem-ho, no ha passat per fusta— una mena de "cremositat fresca" que jo, en la meva ineptitud, hauria relacionat amb el contacte del roure. Ell m'explica que el vi, en el temps que passa al dipòsit, sofreix unes transformacions que li aporten virtuts i matisos valuosíssims, diferents dels que vindrien de la fusta, però gens menyspreables, sempre que partim d'una primera matèria de gran qualitat.Fruita fresca i molt neta, una certa originalitat i aquest toc lleugerament cremós que he comentat són algunes de les característiques d'un producte que és força més complex que un vi jove però més fresc que la majoria de vins "de criança". Un nou producte de qualitat en el catàleg del celler Martí Fabra.
Al llarg dels anys en que he anat visitant aquest celler cada estiu i tastant els seus vins diversos, m'he preguntat, sovint, quin deu ser el "secret" de la qualitat que, més enllà de la natural variabilitat de les collites, es fa evident en cada nova ampolla que tasto. Ara mateix, tinc a les mans una copa del Flor d'Albera 2008 —un moscatell perfumat i fresc amb dotze mesos de criança en roure d'Allier— i em meravella el seu joc de notes dolces i notes àcides en contrapunt continu. És evident que en Joan Fabra i el seu pare Martí Fabra tenen un excel·lent domini de l'enologia i un delit per la qualitat, però hi ha d'haver alguna cosa més.
Potser l'origen de tot l'hem de trobar en aquestes vinyes excepcionals, en aquests terrers d'on la família Carreras en treu vi des del segle XII, en aquestes parcel·les de nivell Grand Cru. En Joan Fabra m'explica, mentre trepitgem les vinyes amb ceps de 80 anys, la importància que, segons ell, té la biodiversitat entre els seus ceps, que no provenen pas d'un mateix clon, ni d'una selecció massal. Em parla de la baixa fertilitat, de rendiments minsos, de la pissarra i de la tramuntana...
En acabat, tasto en primícia un vi negre excepcional que podria esdevenir, en un futur, un nou producte en el catàleg d'aquest celler. Estic segur que en parlaré quan arribi el moment.
