He obert dues ampolles de 2003 —aquell any de la gran onada de calor, que tantes meravelles i tants desastres enològics va generar. Les he obertes ara, en el seu setè aniversari, perquè la gran opulència dels millors vins d'aquell any tòrrid sembla poc amiga de llargues criances reductives. També puc estar ben equivocat però, en aquests casos, sembre és millor pecar de curt que no pas de llarg.Els vins són l'Embruix 2003, del celler Vall Llach i el Gneis 2003 del celler Masia Serra, dos vins amb una forta personalitat, dos vins que m'agraden.
L'Embruix és el vi "petit" del celler Vall Llach, de Porrera, el vi que recull el fruit de les vinyes més joves d'entre les que vinifica aquest celler admirable. Conté un 30% de carinyena —les màgiques carinyenes de Porrera— i la resta es reparteix entre cabernet, garnatxa i syrah, amb una miqueta de merlot. En tot cas, el mètode del celler consisteix en vinificar per separat cada "tros" i cada varietat i, quan la criança en bóta arriba a la seva completació, decidir per a cada bóta si el seu contingut anirà al "Grand Vin", a l'Idus o bé a l'Embruix. Això que dic es podria formular, certament, dient que l'Embruix rep el rebuig del celler... però si tasteu aquest vi entendreu que dir les coses d'aquesta manera seria un complet disbarat: l'Embruix és un magnífic Priorat, digne de ser valorat per ell mateix, sense que hagi de patir per les comparacions amb els seus germans grans.Aquest 2003 ha afirmat la seva presència a la copa amb la força d'unes aromes llamineres i, al mateix temps, profundes i múltiples, que convidaven l'olfacte a entretenir-s'hi una llarga estona, gairebé tancant el ulls: un nas amb empenta, que et fa delejar el tast. Quan, finalment, el vi ens arriba a la boca, ho fa amb una embranzida tànica que el temps d'ampolla no ha ablanit. Calidesa i caràcter fort i una mica cantellut, que no deixen indiferent.
Al Gneis 2003 hi predomina el merlot i la resta procedeix de la garnatxa negra i el cabernet. Tot ell és un paradigma de maduresa, gairebé en el límit de la pansificació, i tot en ell evoca les confitures, el cabell d'àngel, la fruita molt madura i les compotes, amb un puntet de xocolata i torrats. A la boca és opulent i lleugerament vellutat, molt voluminós. Un vi que, utilitzant una paraula arcaica, del temps de Joan Timoneda, potser podríem qualificar —en el bon sentit de la paraula— de demesiat.Dos vins, doncs, ben mediterranis, abrivats i luxuriants, d'una collita extraordinàriament càlida, signats per dos grans cellers del nostre país. L'un neix a les llicorelles salvatges del Priorat, l'altre ho fa als granits ventolans de l'Albera. Dos vins que, en la meva opinió, estan ara en un bon moment de tast.
