Assistim, des de fa ja un cert temps, a una revalorització extraordinària de les varietats autòctones del nostre país. Parlo de la garnatxa, la carinyena, el xarel·lo o el monastrell, però també de varietats minoritàries o, fins i tot, pràcticament desaparegudes, com el mandó, el trepó o el colló de gall.Ja sabem que una part d'aquest embadaliment prové de la "llei del pèndol" que dicta que, si fa uns anys era de bon to demanar un "cabernet", ara s'escau triar un "lledoner" (és a dir, un vi de garnatxa).
Tanmateix, aquest desitg d'apreciar el que és ancestral, propi i ben lligat a la terra i al nostre paisatge, el trobo bo i positiu i m'exalta. D'una banda, dóna valor a les nostres vinyes més antigues —un patrimoni natural que cal conservar— i d'una altra banda, ens obre nous horitzons enològics i nous universos sensorials.
Ara bé, aquest procés de recuperació i revalorització va acompanyat, ara i adés, de postures radicals que em semblen eixelebrades i que no comparteixo. En algun bloc i en alguna publicació important he arribat a llegir crides a la prohibició de les varietats "foranes" i a l'arrencada dels ceps de, per exemple, cabernet sauvignon. Ambdues coses em semblarien un disbarat.
M'explico: Tenim vins magnífics en que hi participen el syrah, el cabernet o el chardonnay. Fóra cosa de necis negar-los l'existència o menystenir-los. Ben al contrari, crec que cal parlar amb respecte de les persones que, ara fa trenta anys, van apostar per aquestes varietats i les van saber vinificar —soles o amb cupatges— amb excel·lència. Una part del bo i millor del que tenim ara s'ha d'atribuir a ells.
Però la qualitat de molts dels nostres vins que duen les varietats "perverses" no és el meu principal argument en contra dels que volen condemnar aquestes varietats a l'ostracisme. En tinc un altre que em sembla més fonamental i que enllaça amb el títol d'aquest article.
Em refereixo a que em sembla que l'impuls que ens va dur a voler adaptar al nostre sòl el syrah o el cabernet forma part del nostre tarannà més característic. Aquest desig d'innovació i aquesta tendència al mestissatge cultural són uns dels trets que ens defineixen. És el mateix impuls que ens va dur a voler fer xampany —i ara ningú diria que hem de deixar de fer-ne, al·legant que no és autòcton—, l'impuls que mou uns il·luminats que planten albarinho al Pallars Sobirà o fan cervesa de blat al Montseny, l'impuls de voler fer criança en castanyer, o en acàcia, de recuperar el mandó o vinificar l'incrocio Manzoni. Tot té un punt en comú. Estimem la tradició, però mai no ens volem deixar engavanyar per ella.
Catalunya no és la Rioja ni ho serà mai. No ens agrada el pensament únic ni la varietat vinífera única. Els nostres vins són infinitament més diversos que els seus, com també ho és la nostra gent i les nostres múltiples referències culturals. Tots els vins de la Rioja tenen el mateix gust —permeteu-me aquesta simplificació grollera, dita amb tot el meu respecte per aquella zona vinícola admirable—, cosa que espero que mai no es pugui dir dels vins catalans. El nostre denominador comú ha de ser la qualitat i no pas cap visió estricta de varietats "bones" i varietats "dolentes": Si parlem de raïm verd, malalt o podrit, conreat sense cap cura, buscant la màxima producció, veremat sense cap mena de selecció, si parlem de viticultura matussera o industrial, se me'n fot si la varietat és autòctona o forana.
Dit això, omplo avui la meva copa amb un vi deliciós, un dels pocs monovarietals de cabernet franc que tenim al nostre país. És l'Avgvstvs Cabernet Franc 2008, del celler Avgvstvs-Forum, entre El Vendrell i Sant Vicenç de Calders. El vi s'ha criat 15 mesos en roure de Nevers i se n'han fet 6.400 ampolles. M'està agradant molt el seu nas elegant, gens agressiu, amb notes molt característiques d'aquesta varietat i algun apunt de figues o prunes confitades. A la boca és excel·lent i és molt mesurat: lleument cremós, lleument carnós, lleument amargós, lleument llaminer. Té aquella suavitat especiada que associem amb el cabernet franc.La vinya se'n diu Les Deveses i mira al mar. La Via Augusta —que ens unia al món— passava exactament per aquest lloc. És un bon indret, doncs, per proclamar que sempre hem estat oberts a allò que és valuós, vingui d'on vingui.
