Potser estic tastant ara el meu primer 2010, i és un vi d'Alella.Deu fer poc menys d'uns cinquanta anys, jo corria per les vinyes de la Coma Fosca d'Alella, amb la Maria i els fills dels masovers. Jugàvem a cuit a amagar sota els ceps, mentre anàvem xarrupant un gra de cada botim. A la masia, tot era a punt per rebre la verema, i aviat veuríem les portadores que s'omplirien de raïms madurs. El padrí diria "no deixeu que aquesta canalla s'acosti al celler, que poden prendre mal" i jo miraria embadalit com el raïm queia a la premsa i com el misteri de la fermentació transformava aquells grans dolços que menjàvem amagats sota els ceps, en el vi aspre que la mare vessava sobre la llesca de pa-amb-vi-i-sucre del meu berenar.
Tot aquell món va desaparèixer: la finca mal venuda ara és una ruïna, les vinyes ja no hi són, els vins d'Alella van passar ran de la desaparició completa.He estat molts anys sense posar els peus a Alella, per mor de no voler enfrontar-me al pas del temps, però l'altre dia vaig visitar Alta Alella, l'extraordinari celler de cultiu ecològic d'en Josep Maria Pujol-Busquets al Torrent de Vallcirera —un rial de sorra i sauló, un terreny pobre i amenaçat per les riades, obert a la marinada.
No tindré la supèrbia de voler "descobrir" els vins d'aquest celler. Ja han fet prou mèrits per ser ben coneguts de tothom i la seva trajectòria és prou llarga. Jo mateix, en aquest bloc eixelebrat, he cantat les excel·lències del seu Dolç Mataró, un vi de virtuts sòlides i indiscutibles, que està trobant addictes arreu del món.El vi que tinc ara a la meva copa és el Pansa Blanca 2010: Viu, llaminer, encisador i amable, amb una qualitat innegable. Mentre bec aquest vi tan net i alegre penso que, donat que hi ha vins així, mai no hauríem d'acceptar de beure vins mediocres. No és pas un vi de grans cogitacions, ni de virtuts recòndites: és lluminós i assequible i convida a viure bé. En un altre ordre de coses, m'encanta que, per aquest vi, hagin escollit el tap de rosca. Hi ha mercats que ho exigeixen i jo mateix crec que, en vins de consum immediat com és aquest, és l'opció més encertada.
La Marta em mostra els diversos racons del celler i em parla dels projectes i les inquietuds d'en Josep Maria. Hi ha un centre de recepció de visitants en construcció i la gamma de caves —sempre amb la data de degollat present a l'etiqueta— és plena de propostes atípiques. Caves amb mataró o pinot noir, i fins i tot un cava sense gens de sulfurós; el famós Orbus, un dels nostres grans syrah; el Lanius i el nou Exeo, amb pansa blanca, chardonnay i viognier; i també els dos Xtrem, un 100% syrah i l'altre 100% petit syrah... Tant i tant per triar i anar tastant, mentre, a l'altra banda dels finestrals, els ceps semblen adormits però ja es preparen per a la gran renaixença de la primavera.
Enmig d'aquest embarras du choix, la Marta em suggereix que tasti el seu Blanc de Neu, un blanc dolç fet pel mètode de l'Eiswein. Com li agraeixo! Quines notes de mel al nas, i quina exactitud de dolçor, textura i acidesa a la boca! L'ampolla que tinc, ara mateix, desada al celler, espera el moment de ser compartida amb alguns amics que sàpiguen apreciar aquests delicats plaers.Marxo d'Alella com si hagués trencat un cert malefici.
