Si entrem a Les Gunyoles i seguim les indicacions que ens duen a Can Candi, no trobarem pas el celler. Observeu que el nom del celler és Mas Candí, amb accent a la i. De fet, Can Candi és la masia pairal i ara és un edifici d'equipaments municipals situat al bell mig del poble. El celler, en canvi, és un edifici de nova planta que hi ha a la dreta de la carretera, anant d'Avinyonet Nou a Les Gunyoles, i els autors del projecte —quatre viticultors amb ganes de fer una bona feina i amb una aposta decidida per la recuperació d'algunes varietats tradicionals— han optat per aquesta i tònica per obtenir una certa diferenciació amb la masia que ara és edifici polivalent.
Parlant amb en Ramon Jané —un dels quatre socis— m'adono que busquen un elevat nivell de complicitat amb la terra i amb els ceps i que treballen amb la màxima cura per obtenir uns productes que siguin respectuosos amb la terra i, al mateix temps, personals i fidedignes. Cal esmentar molt especialment —ja ho he dit— el seu afany per recuperar varietats insòlites. Per exemple, fan un vi —al Penedès!— de garnatxa blanca. Procedeix d'una vinya minúscula i es diu Ovella Negra. La producció és tan mínima que no he tingut ocasió de tastar-lo. Com tampoc no he pogut tastar el seu Can 28, un vi insòlit que procedeix d'unes vinyes de la varietat mandó. En Ramon em parla de com estan recuperant varietats pràcticament desaparegudes, a base de trobar-ne algun cep escadusser. Em parla de noms que mai no havia sentit, com mònica, rogenc, cannonnau... Tot plegat ens indica que haurem d'estar atents a cada nova collita per veure si aquestes troballes donen vins de qualitats inèdites.
Els vins que sí que he tastat són els dos xarel·los i els negres Les Forques 2007 i Sol + Sòl 2007 que vénen d'una vella vinya de cabernet i el segon, de fet, és una selecció en vinya. Els xarel·los de Mas Candí són magnífics! En fan un sense criança en fusta: es diu Desig 2009 i s'ha criat set mesos amb les mares. Suau i elegant al nas, mostra a la boca un bon equilibri entre una entrada lleument untuosa i una bona acidesa, en un cos ampli. S'acaba amb unes agradables notes amargoses i és tot ell contingut i fins auster, sense deixar de ser llaminer.El Quatre Xarel·los (QX) 2009 es diu així perquè surt de quatre vinyes de més de 50 anys —una de cada soci— i perquè està criat en quatre fustes diferents: acàcia, castanyer, roure francès i roure americà. Ara mateix el tinc a la copa i el trobo molt tancat, molt poc expressiu. Tot i això, el poc que deixa entreveure —després d'una bona oxigenació— és força sòlid i traspua qualitat. Em pregunto si aquest vi necessitarà un temps d'ampolla perquè pugui manifestar allò que estic segur que té a dins.
Els dos negres m'han resultat, personalment, menys atractius que aquests dos xarel·los, però reconec que tenen una força extraordinària que, si bé a mi m'ha semblat una mica massa agressiva i poc integrada, no deixa de tenir el seu atractiu, si us agraden els vins massius i una mica desbocats.
