Els alquimistes àrabs parlaven de l'al-iksir —és a dir, l'elixir— i els de cultura llatina parlaven de l'opus magnum, que volia dir la pedra filosofal, la substància que havia de transformar la matèria comuna en matèria preciosa. Ara el terme opus magnum —o, també, opera magna— fa referència a l'obra màxima, la més sublim d'un determinat creador o artesà/artista.Un màgnum és també una ampolla de vi de mil cinc-cents centímetres cúbics, aquella de la qual una facècia tòpica i trivial afirma que "té la mida idònia per a dues persones... si una no beu".
A aquests conceptes donava voltes jo, l'altre dia, després de participar en un tast excepcional de Clos Dominic en que un grup d'al·lucinats vam tastar, en format màgnum, alguns exemples de l'obra màxima d'aquest celler de Porrera. L'Óscar Gallifa —que distribueix els vins del celler— ens va citar a casa seva i ens va oferir aquests quatre vins monumentals i escassos:
- Clos Dominic Blanc 2008 màgnum
- Clos Dominic Vinyes Altes Selecció Míriam 2006
- Clos Dominic Vinyes Altes Selecció Íngrid 2007 màgnum
- Clos Dominic Vinyes Altes Selecció Andreu 2007 màgnum
Érem un grup d'addictes als vins d'en Paco i la Dominic. Hi havia companys del meu grup de tast, com en Josep Lluís i l'Anna, i també autors de blocs que llegeixo i admiro, com en Marc de Tanino Tanino, en Joan de wine@catalonia i en Ricard de Vins que vaig tastant. Tots tres han parlat ja d'aquest tast memorable i la seva eloqüència i el seu olfacte esmolat i exacte fan pràcticament superflu qualsevol comentari meu. Ara bé, com que aquest bloc no deixa de ser, en el fons, cap altra cosa més que un recull d'experiències personals, sense ambició periodística, publicaré alguns comentaris que no puc deixar d'escriure.En un article recent d'aquest mateix bloc, deia això:
Ara tinc encara més arguments per reafirmar-me en aquesta opinió. Clos Dominic ha de figurar en qualsevol tria dels cinc o sis cellers top del Priorat i les seves Seleccions són del bo i millor que surt d'aquesta regió admirable.
El blanc 2008 màgnum —amb garnatxa blanca, macabeu, picapoll i fins una mica de riesling— és un vi de producció minúscula que, en aquest màgnum del 2008 —decantat unes quatre hores abans (!)— va desplegar un ventall d'aromes contundent i elegant al mateix temps. Ametlles, pastisseria i herbes d'olor. Quin plaer atansar el nas a una copa d'aquest vi! I a la boca, com una gran bombolla esfèrica que t'omple. I és llarg i melós, sense ser ni decadent ni afectat. Sembla no tenir fi.
El Míriam 2006 —carinyena pràcticament pura— era profund, mineral, aromàtic i complex, molt perfumat, i a la boca era sedós i llarg, amb un gran volum que lliscava i lliscava. Està en un moment magnificent, madur i pur, vellutat i llarguíssim.
Vam seguir amb l'Íngrid 2007 màgnum —una garnatxa d'una anyada que crec que serà important— i vam poder observar com anava evolucionant a la copa. Era una explosió de fruita poderosa i impressionant, que ja mostrava una delitosa complexitat d'aromes que anaven del bosc mediterrani a la fruita roja i que, molt probablement, creixerà i és farà més afinat i complex amb una mica més de criança a l'ampolla.
L'Andreu 2007 màgnum ens va deixar al·lucinats —un mot que, segons el DIEC, significa encegar, captivar irresistiblement. "Estranya perfecció, qualitat al·lucinant" vaig escriure a la meva llibreta. Era molt gran però, malgrat això, semblava com si encara s'estigués contenint, com si hi hagués en ell una tensió interna que, arribat el moment, ha d'esclatar en una apoteosi enlluernadora. Un gran vi, que persistirà en la nostra memòria i que em fa delir imaginant com deurà ser d'aquí a cinc o deu anys...
Al-iksir, opus magnum, pedra filosofal, transmutació de les pedres eixutes d'un escarpat coster del barranc de la Garranxa... em sento afortunat d'haver tastat uns vins com aquests.
Diguem-ho clar: en Paco i la Dominic fan Priorats que són "second to none".
Ara tinc encara més arguments per reafirmar-me en aquesta opinió. Clos Dominic ha de figurar en qualsevol tria dels cinc o sis cellers top del Priorat i les seves Seleccions són del bo i millor que surt d'aquesta regió admirable.
El blanc 2008 màgnum —amb garnatxa blanca, macabeu, picapoll i fins una mica de riesling— és un vi de producció minúscula que, en aquest màgnum del 2008 —decantat unes quatre hores abans (!)— va desplegar un ventall d'aromes contundent i elegant al mateix temps. Ametlles, pastisseria i herbes d'olor. Quin plaer atansar el nas a una copa d'aquest vi! I a la boca, com una gran bombolla esfèrica que t'omple. I és llarg i melós, sense ser ni decadent ni afectat. Sembla no tenir fi.
El Míriam 2006 —carinyena pràcticament pura— era profund, mineral, aromàtic i complex, molt perfumat, i a la boca era sedós i llarg, amb un gran volum que lliscava i lliscava. Està en un moment magnificent, madur i pur, vellutat i llarguíssim.
Vam seguir amb l'Íngrid 2007 màgnum —una garnatxa d'una anyada que crec que serà important— i vam poder observar com anava evolucionant a la copa. Era una explosió de fruita poderosa i impressionant, que ja mostrava una delitosa complexitat d'aromes que anaven del bosc mediterrani a la fruita roja i que, molt probablement, creixerà i és farà més afinat i complex amb una mica més de criança a l'ampolla.
L'Andreu 2007 màgnum ens va deixar al·lucinats —un mot que, segons el DIEC, significa encegar, captivar irresistiblement. "Estranya perfecció, qualitat al·lucinant" vaig escriure a la meva llibreta. Era molt gran però, malgrat això, semblava com si encara s'estigués contenint, com si hi hagués en ell una tensió interna que, arribat el moment, ha d'esclatar en una apoteosi enlluernadora. Un gran vi, que persistirà en la nostra memòria i que em fa delir imaginant com deurà ser d'aquí a cinc o deu anys...
Al-iksir, opus magnum, pedra filosofal, transmutació de les pedres eixutes d'un escarpat coster del barranc de la Garranxa... em sento afortunat d'haver tastat uns vins com aquests.
