El sumoll és una varietat autòctona catalana que havia estat majoritària el segle XIX i de la qual ara només en resten poc més de quaranta hectàrees a tot el país. Als anys setanta del segle passat encara n'hi havia més de cinc mil ha, però a partir d'aquell moment el sumoll s'arrenca massivament, principalment per plantar les varietats del cava.El dia 5 de maig, més d'un centenar d'especialistes decidits a fer que el sumoll recuperi la credibilitat perduda —i, fins i tot, pugui fer de pal de paller d'una certa identitat vitivinícola que ens fa falta com l'aire que respirem— es van trobar a Rodonyà per proclamar que el sumoll és viu i és vàlid, i per demostrar amb fets que el sumoll pot ser l'eina per fer vins intrínsecament catalans, inequívocament ancestrals i, al mateix temps, actuals, innovadors, diferents i molt bons.
No es va arribar al punt de proclamar un manifest —el meu títol, doncs, fa referència més a un estat d'opinió que no pas a cap document concret— però, més enllà dels dubtes legítims que cadascú pugui tenir, tots vam poder entendre que el sumoll "és i serà", per poc que les sinergies que circulaven per la sala cooperativa de Rodonyà no es malmetin.
Hi havia científics, viticultors, elaboradors, enòlegs, distribuïdors, sommeliers, botiguers, restauradors... moltes persones significatives en l'ecosistema vinícola —fins i tot jo, amb els meus coneixements insignificants, vaig tenir la sort de ser-hi present. Es va parlar de la recuperació arqueològica del sumoll, de la seva història, de la seva ampelografia i de la seva caracterització. Es va debatre sobre les seves possibilitats i els camins que es poden seguir, sobre la viabilitat d'aquesta mena de nebbiolo català, sobre la manera que el públic pugui acceptar i apreciar vins amb un espectre organolèptic diferent del que ara mateix domina el mercat.També vam tastar fins a una dotzena de vins monovarietals de sumoll, possiblement la totalitat dels que, ara mateix, s'estan fent. En alguns casos, es tractava d'experiments que no haurien sortit del celler: una o dues bótes on els elaboradors hi havien dipositat tota la seva dedicació i tota la seva creativitat. En tots els casos, em considero afortunat d'haver pogut conèixer aquestes petites vinificacions —els uns en dirien joies, els altres en dirien rareses.
Cada vi estava presentat —amb vehemència i afecció, com s'escau a una cosa que has fet i en la que hi creus profundament— pel seu autor. El tast estava dirigit per dues persones d'una autoritat descomunal: en Josep Roca i en Cèsar Cànoves. Escoltar-los mentre anava tastant cadascun dels vins va ser per a mi una lliçó magistral que no té preu.Els vins van ser aquests:
- Sumoi blanc 2009 de 10sentits. Només 468 ampolles de mig litre d'un vi atípic veremat a Salomó i criat sobre les mares durant tres mesos. Acidesa cítrica potent i notes amargoses. Molt peculiar. [El sumoll blanc —també conegut com escanyavelles— no té relació genètica amb el sumoll negre]
- Lentiscus Brut Nature Blanc de Noirs 2007 dels Viticultors del Montgròs. Una vinya plantada el trenta-nou en terreny sorrenc ha donat, després d'un lleuger pas per bóta, tres mil ampolles d'aquest escumós sense sucre afegit. És força interessant a la boca, amb pes de vi i una textura lleugerament greixosa. Al nas, alguna nota de mel, atractiva.
- Sumoll rosat 2009 de Pardas. Cinc mil i escaig ampolles de dues vinyes, una d'uns quaranta anys en vas sobre terreny calcari i l'altra més jove, de ceps emparrats sobre terreny d'argiles. Fresc, però molt estricte, sense notes fades ni apegaloses. Un puntet de magrana molt bonic.
- Iomus Cryo 2009 de la Cooperativa de Rodonyà. Només s'han fet 754 ampolles d'aquest vi escumós llaminer i fàcil de beure, de bombolla lleu i amb un cos i unes textures ben agradables.
- Sumoll 2010 mostra experimental d'Abadal. És un vi que encara no ha fet la fermentació ML i que va generar força expectació entre els assistents al tast. Vi difícil d'entendre: jo no m'atreviria a classificar-lo. Entre els comentaris que van sentir-se, vaig recollir a la meva llibreta coses com aquestes: "només per a penjats del vi", "vi extrem", "vi que t'explica coses",...
- Sumoll 2009 de Can Ràfols. Ceps de més de cinquanta anys i només 468 ampolles d'un vi criat en castanyer, de virtuts prodigioses. Ventall d'aromes delicioses que et transporten a la Côte de Nuits. A la boca, un meravellós equilibri entre un atac saborós i tendre i una llarga trajectòria plena de tensió i caràcter. Vi per beure i per meditar. Aquesta és l'ampolla que m'hauria agradat pispar, d'amagatotis, quan ningú em veiés...
- Mestre Vilavell 2009 del celler Puiggròs. Un negre més "clàssic", més amable, que té la virtut de demostrar-nos que el sumoll també permet fer vins més mainstream, a base d'aconseguir domar la seva acidesa ferotge. Força bo, però encara no s'ha harmonitzat suficientment. Deixem-li temps.
- Sumoll 2009 de Jané Ventura. Només dues bótes de 300 litres d'un vi. M'agrada molt el nas d'aquest vi i el trobo més i més atractiu a mida que va agafant aire. A la boca ja és més auster.
- Gaintus 2005 de Mont Rubí. Terreny de licorella, 45 dies de maceració en bóta de roure i 14 mesos de criança. Un dels punts culminants del tast.
Al nas hi ha de tot: cítrics i torrats, balsàmics i herbes d'olor. Sorprenent combinació de cremositat i astringència. Progressió lineal. Deliciós. - Capvespre 2005 de la Cooperativa de Rodonyà. Al nas, notes de sobremaduració, un xic molestes. Millor a la boca, on és clàssic i saborós.
- Advent 2008, un dolç parcialment amb Botrytis i nou mesos en bótes noves de roure francès de Mont Rubí. Sorprenent i atípic, amb una dolçor "diferent".
En aquest article —massa llarg— m'he limitat a presentar els fets d'aquella jornada memorable. Ara caldria passar a la part més important, la de les conclusions, les valoracions i les perspectives. Haurà de ser en un altre moment.
