El motto era "Descobreixi els nous Penedès". El lloc era la monumental sala de les Drassanes que du el nom del nostre negrer més insigne, el Marquès de Comillas. El fet consistia en que 34 cellers del Penedès presentaven els seus vins. Una bona ocasió per repassar —els anglesos tenen la bonica paraula revisit— vins ja coneguts, per tastar algunes novetats força interessants —en parlaré tot seguit— i per fer-se una idea de les potencialitats de la collita 2010.Sovint sento parlar del Penedès amb un cert menysteniment, com si aquesta denominació fos l'ase dels cops. Jo penso que, encara que hi hagi coses que no m'hi agraden, també és cert que al Penedès hi ha un nivell de coneixement enològic altíssim —allò que en diuen expertesa— que, per poc que s'orienti en la bona direcció, pot assolir allò que bonament es proposi.
Vag limitar-me a tastar blancs, en primer lloc perquè em venia de gust, i en segon lloc perquè em va semblar que era en els blancs on hi trobaria les novetats més interessants.
A Recaredo —a qui cal felicitar per l'èxit que ha obtingut a la nova llista de Jay Miller— vaig tastar una novetat que em va agradar força. Es diu Aloers 2010 i és el primer vi completament biodinàmic de Recaredo. El nom, que pot semblar estrany en un primer moment, fa referència a la persona que posseeix terres en alou. 65% de xarel·lo, 24% de macabeu i 11% de parellada; només sis mil ampolles; aromàtic, net, amable, fresc, melós, llarg, saborós, molt equilibrat, de recorregut lineal i fi. Crec que encara no ha sortit al mercat. També vaig tastar el magnífic Can Credo 2009, que potser em va semblar encara millor que la darrera vegada: excel·lent equilibri entre una mesurada untuositat i un tremp i una puresa impecables: Espectacular, tot un referent.
La varietat subirat parent és la malvasia, i Agustí Torelló Mata presentava un monovarietal de subirat parent, sense fusta, que es diu XII 2010. Nas explosivament floral, però amb una complexitat que em duia records d'algun bell gewürztraminer. Net i atractiu, fresc però no trivial. Un vi dels que es podria dir allò de "et va parlant mentre el tens a la boca".El Xarel·lo 2010 de Vilarnau té un espectre aromàtic ben interessant i, si bé a la boca és encara una mica dur, sembla que pot millorar amb una mica més de temps a l'ampolla.
No coneixia els blancs de Nadal i em van semblar interessantíssims. El seu Xarel·lo 2010 és elegant i de bon beure i té virtuts subtils i ben dosificades. Només n'hi ha quinze mil ampolles. M'agrada.
En aquesta mena de mostres, sempre espero trobar algun celler que desconec i m'és atractiu. En aquesta ocasió, aquest celler va ser Mas Rodó, de Mediona. Crec que és un projecte que s'ha iniciat fa poc, amb idees força clares i vins estrictament monovarietals. Vaig tastar un Montonega 2009 que em va sorprendre pels seus registres organolèptics poc habituals. La montonega és una variant de la parellada. Però el vi que més em va agradar —de fet, un dels millors entre els que vaig tastar— va ser el seu Macabeu 2009. Gran de mida i de qualitats, fantàsticament corpulent i ric. Caldrà seguir la trajectòria d'aquest celler.
Un altre xarel·lo que em va agradar força va ser el Crisalys 2010 de Torelló. Quatre mesos de criança en roure, nas de bona fruita, amb lleus sensacions glicèriques, i boca d'una certa opulència, sense perdre netedat ni tremp. Encara s'afinarà més. Quan li comento com m'agrada
aquest xarel·lo, en Toni em convida a tastar un altre xarel·lo, escàs i sublim, que es diu Vittios 2010. Es tracta d'una verema tardana exquisida, de la que només se n'han fet sis-centes ampolles. Neta dolçor de préssec, però amb tot l'equilibri i tot el caràcter necessaris per allunyar-se de cap temptació apegalosa o licorosa. Tot un paradigma de la "dolçor que llisca". El vi té un mínim pas per roure i crec que estarà encara millor en el futur.Acabaré amb el Xarel·lo 2009 de Ferré i Catasús, un vi que ha fermentat parcialment en fusta d'acàcia. No sabria explicar què era, però hi vaig trobar com un extra de saborós, com un punt especiat, que me'l van fer molt agradable.
Vaig tastar altres coses, però aquestes que he comentat són les que més valoro. Pel que fa a les petites decepcions —que també n'hi va haver— hauria de citar un parell de xarel·los 2008 amb criança que, respecte de la darrera vegada que els vaig tastar, em va semblar com si haguessin evolucionat cap a un cert cansament. Els vaig trobar poc vius. És clar que, potser, qui ja estava cansat era jo i no pas els vins...
Pel que fa a l'organització, només voldria fer una única crítica amable. A cada taula hi havia algun estri ad hoc, però jo hi vaig trobar a faltar, repartits per la sala, recipients adients per poder escopir amb discreció i comoditat. I també alguna font on poder netejar la copa i, quan calgui, beure algun glop d'aigua. Des d'aquest punt de vista, el Catavins Sabadell 2010 va ser exemplar.
