Amb generositat magnànima, en Josep Lluís i la seva filla Sara han convidat un grup de persones —entre les que he tingut l'honor de ser-hi comptat— a una jornada memorable al Mas Martinet, entre Falset i Gratallops. Escoltem com aquests dos mestres de la ciència i l'art de fer vi ens expliquen, de manera raonada i fefaent, "el com i el perquè de cada cosa", el creixement dels ceps i dels botims, les variables que hi poden influir, el control del vigor i de la superfície foliar, la ciència de la poda, el paper de l'aigua, del sol i del sòl,... i de les persones! Tantes i tantes coses sobre les que en Josep Lluís Pérez no ha deixat mai d'experimentar i qüestionar.No sé el temps que fa que l'escoltem. Com passa amb els bons mestres, tot el que diu sembla que vessi de sentit, que sigui d'una evidència total, clar i català. Parla també dels aspectes sociològics de la vinya, de la necessitat de dignificar el vi de taula i aconseguir que sigui econòmicament rendible i, al mateix temps, saborós i intrínsecament bo. El temps passa sense que ens n'adonem. M'agrada escoltar com la ciència i l'experimentació són sempre a la base tot el que ell diu, m'agrada aquesta combinació de seny i rauxa, d'enginyeria i imaginació que l'han dut a ser la figura cabdal que és ara mateix. Ell és la persona que fa vi de qualitat al desert d'Egipte i a una illa bàltica, ell és el pare d'un gran nombre dels millors vins que es fan al nostre país. Ell va ser un dels pioners del Priorat i els seus Clos Martinet —que ja fa anys que dirigeix la seva filla Sara— i Cims de Porrera s'escriuen amb lletra gran a l'atles dels vins més significatius de Catalunya.
La Sara telefona per acuitar-nos a tornar al mas, on tot és a punt per a un dels tastos més memorables que he fet mai. En Josep Lluís ens va oferir una panoràmica del Clos Martinet que començava ara fa vint anys —quan les vinyes eren encara ben joves, la proporció de cabernet era molt superior a la d'ara, els pioners vinificaven el seu vi conjuntament i la seva filla encara no havia assumit la responsabilitat d'aquest Clos— i repassava algunes de les collites més significatives entre el 1990 i el 2004.
Clos Martinet 1990! Quin privilegi! Quina lliçó per a qui pugui dubtar de la capacitat d'evolució d'aquests grans vins! La Sara ens anava explicant —amb emoció— les característiques de cada collita, mentre omplia les nostres copes amb Clos Martinet 1990, Clos Martinet 1993, Clos Martinet 1996, Clos Martinet 1998, Clos Martinet 2000 i Clos Martinet 2004, que són algunes de les millors collites d'aquest vi. Tot un ventall de matisos, de maduresa, una gradació de virtuts en la que cadascú de nosaltres podia intentar trobar el punt dolç personal entre un vi de sis anys i un de vint anys.
El 1990 va ser el segon any de producció del celler. El vi ens ofereix totes aquelles coses valuoses que només el temps pot donar a un vi, en el millor dels casos. Refinat i vellutat, extraordinari. Al nas van sortint, lentament, matisos diversos, de marcada elegància. El 1993 em va entusiasmar, al mateix temps que em sorprenia per la seva força. Aromàtic, de gran volum, com una esfera perfecta a la boca, llarg i de bella textura. Una gemma. El 1996 era menys expressiu, més amagat, més difícil d'entendre, i el 1998, en canvi, tenia potència i complexitat, amb una interessant barreja de notes dolces i notes terciàries que ja començaven a treure el cap. Per alguns, era el punt d'equilibri entre la jovenesa i l'edat adulta. Meravellós. El 2000 era hedonisme pur, amb força fruita madura, aromàtic i complex. Sensacions d'opulència d'un vi molt gran que llisca amb plenitud. Quin plaer! Tancava la sèrie el 2004 que, per comparació amb els altres, se'l notava "poc fet". Però era elegant i tenia una força i una tensió internes que es manifestaran quan arribi el moment. Es feia difícil destriar tot el que aportava al nas.En qualsevol cas, cada un d'aquest vins era tot un món, tota una història. Que, a dia d'avui, aquests vins catalans existeixin i hagin desenvolupat aquesta qualitat, m'omple de satisfacció. Haver-los pogut tastar —en la companyia i en les circumstàncies que he explicat— és un autèntic privilegi.
