Un d'aquests vins és el Samsó 2009, un monovarietal de carinyena, procedent de vinyes de més de cinquanta anys —ja sabeu que la carinyena és una varietat que millora extraordinàriament amb l'edat de les vinyes— dels costers de l'Albera de la banda de Rabós, Garriguella i Vilajuïga, en terreny de llicorelles. És un vi que no passa per fusta sinó que, quan acaba la fermentació malolàctica, es cria en un dipòsit de ciment.Us el recomano. De fet, és el vi que m'està acompanyant en aquests vespres d'estiu, perquè trobo que s'adiu força amb l'ambient dels àpats del temps de les vacances. Té una aroma atractiva, fresca i penetrant, lleument cremosa i dòcil, neta, que recorda el pa i les flors. Un vi fàcil de beure —com ens cal ara—, ben equilibrat, sense defectes i sense un pes excessiu. De bona acidesa, fluid i amb un bell final. Com us deia, aquest serà el vi que ens acompanyarà demà al vespre, en aquesta terrassa empordanesa on escric, quan ens trobem a l'entorn de les graelles per festivar l'inici del temps de lleure.
Cada ampolla de carinyena ben feta —com aquesta d'Empordàlia— em fa valorar més i més la importància d'aquest cep en els vins del nostre país. Tenim vins de carinyena que són absolutament els millors carinyenes del món —no exagero gens ni dic res que m'estigui inventant jo. També hi ha cada cop més cellers que saben produir vins de carinyena deliciosos i molt ben fets. Si a aquestes dues propietats de la carinyena de Catalunya hi afegim el fet que aquesta varietat no sembla capaç de donar grans vins fins que no comença a tenir una edat venerable, entendrem com és d'important que es protegeixin les vinyes velles de carinyena que (encara!) tenim i que els seus raïms vagin a parar a cellers que creguin en aquest cep i el sàpiguen tractar. I, al final de la cadena, cal que nosaltres, els consumidors, sapiguem apreciar aquests vins com a resultat últim d'un patrimoni ben nostre.
L'altre monovarietal d'Empordàlia —que, recordem-ho, representa la unió del que foren les cooperatives de Pau, Roses i Vilajuïga— és el Garnatxa 2005, però d'aquest vi ja en parlaré un altre dia...
