And yet, and yet. There are wines made almost exclusively from Carignan that are very impressive. Some of the most obvious are grown not in France but over the Spanish border on the distinctive brown schists of Priorat in Catalonia.Si ara Jancis Robinson tornés a considerar el tema, potser hauria d'ampliar l'excepció a l'Empordà, perquè hi ha diversos cellers de l'Empordà —Vinyes d'Olivardots, La Vinyeta, Martí Fabra, Roig Parals, Empordàlia...— que estan elaborant monovarietals de carinyena que són realment molt i molt sòlids. El secret es troba en que la fruita procedeix de vinyes molt velles. No em pregunteu per què —no ho sé pas— però aquesta varietat té realment molt poc valor fins que la vinya no arriba a una edat venerable. Per aquest motiu, l'existència al nostre país —encara!— de vinyes molt velles de carinyena és un patrimoni valuosíssim que està en perill de desaparèixer i que ens cal conservar i explotar.
Un d'aquests cellers que té la sort de posseir vinyes ancestrals de carinyena i té la saviesa que cal per extreure'n un vi notable és el petit celler Roig-Parals de Mollet de Peralada.
Fa uns dies, en Santi i la Mariona, els propietaris del celler, em van mostrar la seva vinya de carinyena, plantada el segle XIX. Es troba a la zona del Garrigal de Peralada, un terreny que s'ha considerat, des de sempre, com un dels millors per als vins negres de l'Empordà. Aquesta vinya ha estat propietat de la família d'en Santi i ara la jove parella s'ha entestat en voler-ne extreure tot el potencial de que és capaç aquest terrer.
El celler Roig-Parals és força recent, però procedeix d'una llarga tradició familiar, molt relacionada amb la Cooperativa de Mollet. En aquests moments, les instal·lacions s'encabeixen en el que fou el celler familiar, un espai clarament insuficient que aviat serà substituït per un nou celler més ampli. A banda d'aquesta vinya valuosíssima de carinyena vella, el celler té fins a deu ha de carinyena, cabernet, merlot, i també una vinya molt interessant de varietats blanques —moscatell, macabeu i garnatxa blanca—, situada a la lleu elevació que separa Mollet de Sant Climent.
Al llarg d'aquest estiu he anat tastant tota la gamma de vins d'aquest celler i n'hi ha més d'un que podria ben bé generar una entrada en aquest bloc —per exemple, el Mallolet 2010 o el Pla del Molí 2007— però parlaré només de dos vins que m'han semblat extraordinaris.
El Camí de Cormes 2006 és el vi emblemàtic d'aquest celler i és el vi que procedeix de la vinya del XIX que vaig tenir la sort de visitar. Ha estat per a mi un dels grans vins d'aquest estiu. Fosc, dens, potent, embolcallant, complex, concentrat. És un vi que agraeix una bona oxigenació (decantació) i que ens rep amb unes aromes poderoses de fruites confitades que contrasten magníficament amb un pas de boca ben equilibrat i força fluid, amb tanins ben marcats i ben agradables. M'ha sorprès i m'ha agradat l'equilibri que s'aconsegueix entre les dues sensacions aparentment contradictòries de cos i de fluïdesa. No deixa de ser interessant veure com un vi tan gros, amb tanta matèria, pot ser ben equilibrat.
Aquest vi no ha estat cap xamba. De fet, vista la vinya i el compromís de la Mariona i en Santi, i després de tastar algun Camí de Cormes que encara no està embotellat, jo diria que les noves collites d'aquest vi seran encara millor, en el sentit de més elegants i amb un punt més de subtilesa. Ja ho veurem.
Pel que fa al nom, en Santi m'explica que el Camí de Cormes era un camí que anava de Mollet al Coll de Banyuls i el seguien els veremadors que passaven a França. La vinya vella de carinyena es trobaria, doncs, al costat d'aquest camí.
L'altre vi de Roig-Parals que m'ha interessat molt és el vi negre jove Roig Parals 2010, que el fan amb carinyena i merlot i és un dels vins joves més complets i plaents que he tastat darrerament. Dic complet en el sentit de plenitud, de cosa acabada i ben feta. És un vi amb molt de cos, que omple la boca d'agradables sensacions de fruita madura, però que al mateix temps té prou recorregut i és prou ample d'espectre. Cal deixar-lo respirar una mica —no cal decantar-lo, n'hi ha prou amb fer que s'oxigeni una mica a la pròpia copa— i també cal saber trobar el punt just de temperatura —com en tots els vins—; aleshores, gaudirem d'un vi profund i llaminer al mateix temps, amb caràcter però sense arestes, fresc però molsut, perfumat i accessible.
