Sempre que tasto alguna cosa de Bàrbara Forés, m'agrada, i sempre em reca no tastar els seus vins més sovint. El record del formidable Coma d'en Pou 2001 que vaig obrir fa mesos em va incitar a escollir aquest màgnum del 2004 —que hauria merescut tenir una vida força més llarga— i el vi no m'ha decebut gens. És un vi que "feia Nadal", perquè era potent, saborós i sòlid, molt plaent en el tast desacurat que aquests àpats generen i, al mateix temps, era un vi que es deixava llegir a un segon nivell i, aleshores, apreciar-ne les virtuts menys òbvies.És un vi d'aromes suggeridores, molt madures i potents, des de la fruita —confitada, com la que hi havia al rostit— a l'herba (ben entesa) i a la fusta (justa). A la boca, sense deixar de ser corpulent, era equilibrat, mel·lós, gairebé vellutat i, al mateix temps, dens i fluid, allargat, embolcallant, molt madur, persistent. Era millor aquell 2001? No ho sé pas. Fins on podria arribar, aquest màgnum, si li donéssim temps i temps? No ho sabré mai. Tant se val! Avui, la qualitat d'aquest gran vi de la Terra Alta ens ha acompanyat i potser ens ha servit per aconseguir —com deia Pla— afinar els sentits i el gust, evitar el ridícul, suscitar l’amor, enriquir la comprensió, avivar la vida de l’esperit, fomentar la bondat, enriquir la sensibilitat... Fer Nadal com cal.
