Tornar a tastar un vi que, en el seu dia, em va enlluernar, comporta una certa sensació d'inseguretat. D'una banda, hi ha una expectativa de gaudi, una il·lusió de retrobar un vi delitós. D'altra banda, hi ha la temença que els elogis que vaig publicar en un determinat moment, ara em facin envermellir de vergonya.Fa un parell de dies vaig obrir una ampolla de Saó blanc 2009, del celler Mas Blanc i Jové, i aquests sentiments d'inseguretat que he comentat van esvair-se immediatament. Segueixo pensant que es tracta d'un vi blanc de qualitats sòlides i seductores. Potser ha evolucionat en aquests mesos cap a una bellesa més serena, potser ha perdut una mica de força per guanyar una mica de perfecció. El cas és que aquest vi penetrant, net i deliciós m'ha tornat a enamorar. Hi ha una lleu complexitat feta de fruita blanca i torrats lleus, un acurat equilibri entre les notes àcides i les notes afruitades, una expansió en les tres dimensions: pes, volum i longitud. És viu i amorosit, subtilment untuós (dlc-iec: d'una dolçor penetrant, insinuant) i embolcallant, sense perdre la linealitat. Francament bo. Potser és el nostre millor macabeu.
El contrapunt a aquest blanc opulent l'ha donat un xarel·lo del Penedès que es mou en un espai de característiques pràcticament ortogonals a les del Saó. Parlo d'un vi blanc de nom seductor —si més no, per a un científic com sóc jo. Es diu Principia Mathematica 2010 i és obra del celler Alemany i Corrió. Suposo que el nom del vi fa homenatge a l'obra magna de Isaac Newton, però no puc saber quina idea tenien al cap la Irene i en Laurent quan van escollir aquest nom. Vaig conèixer l'existència d'aquest vi en un tast vertical de Sot-Lefriec que ells van presentar, deu fer poc més d'un any. Poc temps després, vaig aconseguir-ne una ampolla —n'hi ha poques— i ara l'he oberta per acompanyar, fent duet amb el Saó, un bell turbot.
No puc tastar aquest Principia Mathematica sense pensar en la Borgonya. No diré pas que el vi "sembli un borgonya", però sí que crec que el vi es pot mesurar amb paràmetres borgonyons. El nas és subtil i delicat, cítric en un primer moment per deixar pas a diverses coses amagades i elegants més endavant. Les notes de criança són d'una puresa atípica. Entra a la boca com una bombolla, però després es va allargassant amb molta netedat. Estricte, lineal, d'exacta acidesa, d'equilibri newtonià, inequívocament xarel·lo. Exigeix atenció i concentració. Ara que l'ampolla ja és buida, em pregunto quina insospitada evolució podria haver tingut, si jo hagués estat capaç d'esperar uns anys...
