La polèmica entre els partidaris i els detractors del tast a cegues té concordances a moltes altres àrees de l'activitat humana. Per exemple, en el món de la fotografia hi ha una controvèrsia entre dos punts de vista oposats:- N'hi ha que diuen que una fotografia s'ha de valorar únicament pel que hi ha a la pròpia fotografia. Els que pensen així —serien els partidaris del tast a cegues— detesten els peus de foto i no volen deixar-se influir ni per l'autor de la foto ni per les circumstàncies en que la foto s'ha fet, ni per les tècniques que s'hi han utilitzat.
- N'hi ha d'altres que, abans de mirar una foto, en volen conèixer l'autor i totes les seves circumstàncies, volen comparar-la amb altres obres del mateix autor, amb altres interpretacions coincidents o contrastades d'aquest mateix fotògraf o d'altres fotògrafs i es deixen influir per tot el que s'hagi pogut dir i escriure sobre aquesta obra concreta.
Recentment, un excel·lent bloc de fotografia —The Online Photographer— ha tractar aquest tema i ho ha fet d'una manera molt encertada. Recomano de llegir el seu article Context and significance, però si us fa peresa fer-ho, us explicaré que parteix d'una determinada fotografia que presenta, en primer lloc, nua de qualsevol comentari. Posteriorment, va afegint-hi peus de foto diversos perquè puguem apreciar com pot anar canviant la nostra valoració de la imatge. Finalment, la història completa de la fotografia s'explica amb detall.
Tots hem vist Le baiser de l'hôtel de ville, de Robert Doisneau, una de les fotografies més icòniques del segle xx. Què va canviar en aquesta fotografia quan, el 1992, quaranta-dos anys després de la foto, Doisneau va revelar que la parella que es besa estava formada per dos actors que posaven per al fotògraf? Per als partidaris de la fotografia "a cegues", res de res. La fotografia era exactament la mateixa i tenia, per tant, el mateix valor. Per als altres, la fotografia havia sofert una transformació profunda. El nombre d'exemples podria ser il·limitat.
I jo mateix, què en penso del tast a cegues? Tanmateix, cap de les dues posicions extremes em sembla vàlida: el tast a cegues és un exercici excel·lent que ens ajuda a l'abstracció, ens ensenya la concentració dels sentits, ens fa créixer simultàniament l'autoconfiança i l'autocrítica, ens desenvolupa la necessària humilitat. Però —en la meva opinió— el tast més valuós i complet és aquell que es fonamenta en el coneixement —no només del nom del vi, sinó del major nombre possible de circumstàncies que l'han fet ser com és.
