Que el tastar no ens faci perdre el beure

L'altre dia un amic meu, en Daisuke, em va fer una pregunta estranya. Estàvem sopant en un yakitori de Kyoto i ell em demana si "nosaltres", quan prenem vi per sopar, sempre bevem el mateix vi fins acabar-nos l'ampolla. Bevíem sake —tanmateix!— i, seguint la tradició japonesa, a cada ronda demanàvem un sake diferent, fins apropar-nos al punt d'exhaurir la carta del restaurant. Aquest fet és el que va donar peu a la pregunta d'en Daisuke.

Li vaig haver de dir "si i no; bé, sí, normalment sí, però també fem algun cop un sopar-maridatge..." Ja m'enteneu.

Vaig pensar en la diferència entre la seva cultura gastronòmica, en la que tot àpat significatiu és un tast d'una munió de plats, i la nostra en que, normalment, ens centrem en un parell de plats i un (potser dos) vins. O això és el que fèiem, fins fa poc. Ara estem cada dia més acostumats als àpats "de tast" i, recentment, als àpats en que cada plat es marida amb un vi distint. I fem tastavins, i ens hem apropat força a l'estil japonès, mentre ens hem anat allunyant de la focalització en uns pocs plats i uns pocs vins.

Vaig pensar que els dos camins són bons, però vaig pensar també que caldria reivindicar que el tastar no ens faci perdre el beure. 

Recordo una frase d'en Pla, ben coneguda, on ell ens diu que “La vida, la salut, el seny són inseparables d’una bona, continuada, ampolla de vi",  i ara trobo un cert sentit a aquest "continuada" que sempre m'havia semblat un qualificatiu una mica gratuït. Res no és gratuït en Josep Pla i em sembla veure en aquestes paraules seves un elogi del beure per damunt del tastar.

Per tal de predicar amb l'exemple, he obert una ampolla —la darrera que em quedava— de Gneis 2002 i l'he beguda —l'hem beguda— de manera continuada. La decantació li ha provat, perquè el vi es fa més net amb una mica d'aire. Llegeixo a l'etiqueta que se'n van fer 4.120 ampolles i que els raïms eren de cabernet, garnatxa i merlot, pràcticament a parts iguals. Té molta potència i transmet unes aromes com si fossin de sotabosc humit, de gran riquesa, fins una mica bigarrades. Hi ha una certa dolçor pura, voluminosa, amb tanins completament sedosos que pesen al centre de la llengua. Les sensacions madures i potents no li fan perdre una certa bona linealitat. M'ha semblat que havia millorat força amb tots aquests anys de reclusió a l'ampolla i que ara, justament ara que ja té deu anys, és quan cal beure'l.

Ha estat una ampolla de tast lent, llarg i continuat. Caldrà veure si en Pla tindrà raó i aquesta ampolla em durà el seny que em manca.