Però tot té sempre dues cares: Les AOC franceses ens demostren que, en aquests casos, la mida no importa, o no hauria d'importar. És més, ser petit pot comportar un valor afegit que suggereixi exclusivitat i singularitat, si al darrera hi ha uns fonaments que donin suport a aquests conceptes. Alella pot tenir un munt de reptes i limitacions, però hi ha cellers i persones que tenen arguments per fer-hi front. Arguments com les propostes d'enoturisme d'Alta Alella o la publicació Papers de Vi, arguments que vénen de la terra —el sauló— i dels ceps —la pansa blanca, la garnatxa blanca—, i l'argument fonamental, que és el que es troba a l'interior de les ampolles de la DO Alella.
Un dilluns a la tarda, a l'espai Can Manyé, la publicació Papers de Vi va organitzar un tast on hi van ser presents tots els cellers de la DO Alella. Quin bon moment per acabar de conèixer el que s'està fent ara a les vinyes i els cellers d'Alella! Quin bon moment per conèixer la "vinografia" de la DO Alella!
[M'agrada molt aquest neologisme que surt a la portada d'un número de Papers de Vi: vinografia. Quina troballa! (Montse: et sap greu que l'usi en el meu bloc?) Ja sé que recorda massa el nom d'un bloc de vins ben conegut, però tant se val. Diu i suggereix coses que no sé expressar amb cap altra paraula. I també trobo meravellosa la paraula "vinògraf", que és com un geògraf de les vinyes, dels cellers i dels vins... M'agrada més que no pas "enòfil", que sembla el nom d'una malaltia venèria; o "enoturista", que lliga amb "turista", mot certament despectiu... Potser el posaré a les meves targetes: Jaume Aguadé, vinògraf!]Hi havia un munt de bons vins per tastar i gaudir-ne. La pansa blanca era protagonista de ple dret. Vaig sentir algú que la menystenia una mica acusant-la de ser "molt neutra". I tant que ho és! Però ho és en el millor sentit de la paraula, en el sentit que, quan assoleix la seva perfecció, dóna vins purs, de gran seriositat i forta tensió, vins que cal tastar amb atenció i ens recompensen amb virtuts no aparents. Dir que la pansa blanca —el xarel·lo— dóna vins neutres és com dir que la sardana —ben ballada— és una dansa sonsa.
Sense desmerèixer la resta de vins, en destacaré quatre que crec que són remarcables.
- Bouquet d'A 2011 blanc de criança del jove celler Bouquet d'Alella. Pansa blanca i un 20% de garnatxa blanca, fermentades en fusta i criades en bóta nova durant uns tres mesos. Va ser el meu preferit. Al nas la criança justa li ha aportat més matisos, més complexitat i sí que hi ha un indici de la fusta, però hi és en un perfecte equilibri amb les notes de la fruita. És força pur (allò que deia quan parlava de "neutre"), és elegant. I a la boca t'omple amb una sensació de volum que no cansa, perquè és fresc i té aquell puntet d'untuositat que el fa més saborós encara. Hi vaig trobar una persistència preciosa: el seu sabor encara hi era quan el vi feia una estona que havia marxat.
- Pansa Blanca 2011 de Can Roda. Aquest celler de Martorelles és tan bonic, i la gent que du aquest projecte estan tan engrescats, que quan els vaig visitar l'any passat vaig pensar que m'agradaria que els seus vins m'agradessin. Em van agradar, però no vaig arribar a parlar-ne en aquest bloc. Avui tampoc no faré cap descripció completa d'aquest celler que hi ha a l'altra banda de la carena, però sí que vull anotar les virtuts d'aquest vi característic, atractiu i fresc, que ens mostra l'autenticitat de la pansa blanca.
- Galàctica 2009 és un vi poc conegut de Marquès d'Alella que em va cridar fortament l'atenció. Està fet també amb pansa blanca i està criat en dipòsits de ciment de forma d'ou. El cas és que el resultat és esplèndid i fins una mica intrigant. Tanmateix, aquest vi —com els dos anteriors— té la tensió i la puresa que calen i cap estirabot no trenca el seu caràcter seriós i elegant. La sensació a la boca és impressionant, gràvida, persistent, sòlida, afinada.
- Marfil Molt Dolç, d'Alella Vinícola, una delícia suprema. Pansa blanca pansida criada en solera. Un vi de gran complexitat sàpida que no intentaré descriure: tasteu-lo! Quan ho hagueu fet, potser entendreu millor les paraules —cíniques, duríssimes, però encertades— d'en Jordi Alcover i la Sílvia Naranjo: "...els catalans som tan cosmopolites que abans ens prenem un icewine del Niàgara [...] que un excel·lent vi dolç d'Alella." Fem entre tots que això canviï (que no vol pas dir que deixem de banda l'icewine del Niàgara!).
