Ara que s'ha fet la Festa del Trepat, a Barberà de la Conca, he trobat a la meva col·lecció —només etiquetes d'ampolles que he begut al llarg dels anys— una etiqueta que pot tenir un cert valor històric. El vi es va dir Xipella i l'etiqueta proclama, com podeu veure, que es tractava de 23.000 ampolles d'un "vi negre de maceració carbònica elaborat amb trepat". L'any és el 1985 i el lloc és la Cooperativa de Montblanc. Gairebé recordo que va ser un vi sorprenent i, en aquell moment, fora de context. Un vi avançat al seu temps.
Avui, en canvi, el trepat té un cert nombre de practicants, a ambdues bandes del taulell. Enòlegs que saben fer que s'expressi de la millor manera possible —sense emmascarar-lo ni voler-li fer dir allò que no sap dir— i consumidors que ja saben entendre'l. El moment és engrescador, però també convé no estirar més el braç que la màniga perquè el procés de crear aquests nous paradigmes ha d'anar acompanyat del desvetllament d'una demanda suficient. En tot això, els que en diuen prescriptors —paraula que defujo i que em du més aviat records de caire farmacèutic— hi hauríem de jugar un paper important.És potser per això que els organitzadors de la Festa del Trepat d'enguany van voler convidar-nos a un tast especial de tots els monovarietals de trepat de la Conca. Vàrem fer cap al Castell de Barberà en un matí assolellat i fresc. Les pluges del dia abans havien netejat l'ambient i des de la talaia del Castell la vista podia estendre's sense noses en qualsevol direcció. Pels carrers de Barberà encara s'hi veien els rastres de la festa del dia abans i els balcons proclamaven la presència d'aquesta varietat característica de la comarca: A la Conca hi ha un miler d'hectàrees de trepat, repartides entre un gran nombre de viticultors.
Hi ha trepat al Penedès i n'hi ha una mica a la Conca de Tremps (vegeu això). També m'han dit que hi ha una varietat a la banda de Castelló que s'ha demostrat que és genèticament igual al trepat. En tot cas, dir trepat és gairebé sinònim de dir Conca de Barberà i és apropiat que els barberencs se'n sentin orgullosos.
Al tast hi havia els caves rosats d'en Carles Andreu i el seu vi negre; el negre jove Gatzara que fa l'Anton Castellà; el rosat de Carlania; el vi natural Vinya Sanfeliu d'EcoSetrill, de Ciutadilla, a la vall del riu Corb; el T de Trepat de Vidbertus; un rosat excepcional de Josep Foraster i també el seu negre de criança; el cava rosat Castell de la Comanda i el negre jove Cabanal de la Cooperativa de Barberà; i el Gran Clos Montblanc Únic. Tots aquests vins i caves estan fets cent per cent amb raïm trepat.
A més de poder tastar tot això, en Xavi Nolla ens va guiar en un tast de vuit ampolles que ell va triar, una de cada celler. Tot convidava a fer una millor coneixença del trepat i del que ara mateix s'està fent amb aquesta varietat.
Un viticultor em va dir que no té sentit voler fer vins negres amb un raïm que només dóna color rosat. No sé si hi puc estar d'acord perquè, de fet, els vins que més em van interessar dels que hi havia al Castell de Barberà eren vins negres —que no són de color negre, i potser aniria bé que en diguéssim "vins vermells" com fan arreu del món. Em van interessar els vins negres i també —i molt!— el cava rosat amb criança d'en Carles Andreu, que omplia la copa d'aromes espectaculars.
Per exemple, el Gatzara 2011 era una delícia al nas i a la boca, perquè tenia molta fruita vermella saborosa i amable, però ben puntuada amb notes complexes d'espècies, i el conjunt era equilibrat i divertit. De característiques similars, però amb algun valor afegit, com ara una lleu indicació de fusta i un punt més de complexitat i volum, i també un final força llarg, hi havia el Josep Foraster 2010, un dels vins que més em van agradar. El tercer vi que vull destacar per damunt dels altres és el Carles Andreu negre 2010, que és el degà dels trepats de la Conca i això es nota en la seva deliciosa perfecció.
En aquest tast de trepat es va parlar molt de pinot noir. Pot resultar sorprenent —o no. La idea subjacent és que per fer que el trepat s'obri pas comercialment, cal un consumidor que sigui capaç de valorar un bon vi que ni tingui un color fosc com la tinta ni tingui una concentració espessa com el xarop. Als països més freds, amb tradició de pinot noir o Blauburgunder, aquest consumidor ja hi és. Aquí l'anirem tenint, si anem fens bons vins de trepat —i els sabem explicar.
