Sigui per efecte de l'atzar, sigui per aquesta xafogor aclaparadora que hem sofert, ens aquests dies he begut un parell o tres de vins que no m'han satisfet. Un 2009 que m'havia enamorat en la collita 2007, ara m'ha semblat rústic i cantellut. Una altra ampolla d'un vi que no coneixia però del que havia llegit una crítica força elogiosa també mostrava oxidació i desestructura. Ara que ha canviat el temps i el cos s'ha deixondit, voldria obrir una ampolla que em tornés a exaltar.
A la brasa hi ha dos pagres de bona mida que hem anat a buscar al port de Roses i que desprenen una aroma exquisida. L'escata és d'un roig daurat, forta i turgent, la carn té consistència i tendresa, les galtes són carnoses i plenes. Amb una mica de xamba (o potser amb intuïció magistral) hem encertat el punt de cocció. He obert una ampolla de Gelamà Macabeu 2011.
Que n'és de bo aquest macabeu que fa en Roger Rius! Neix a unes vinyes força velles i es cria un cert temps en bóta. Ja me'n vaig enamorar a la collita del 2009 —que crec que va ser la primera— i ara aquest 2011 em torna a seduir profundament. Aromàtic, net, atractiu, untuós, persistent, amb volum i densitat de sabor, amb un puntet salí, tot ell ben fluid, amb textura equilibrada i cos fresc i elegant. El macabeu, quan arriba a aquesta perfecció, és un vi immensament sensual.
La mica de pluja, la mica de fresca, la rotunditat dels pagres, la sensualitat del macabeu de Gelamà... en aquests moments —que sé segur que seran massa breus, com un parèntesi— crec que no ambiciono res millor.
