Quan tornem al celler, tastem les collites actuals dels vins de Mas Llunes. L'Antoni m'explica amb detall les característiques de la vinificació de cadascun d'ells i, mentre els anem tastant, ell els jutja amb severitat, com s'escau a una persona que percaci l'excel·lència. Els vins d'aquest celler, des de la collita 2001, m'han acompanyat sovint en els àpats empordanesos. Tastar-los tots de manera simultània —incloent-hi una sorprenent garnatxa dolça collita del 2002— i entendre per quins camins han arribat a ser com són, és un plaer i un privilegi.
Vaig escriure sobre el vins de Mas Llunes en aquest mateix bloc, fa força temps. Deixaré per un altre moment parlar de l'Emporion 2005 o el Rhodes 2007—o de l'agradabilíssim Maragda 2011, que tantes vegades he begut en aquest estiu xafogós. Avui em vull limitar a parlar del blanc Nívia, fet amb garnatxa blanca i carinyena blanca. La singularitat d'aquest vi exquisit comença a la pròpia vinya, on es trien els millors botims, que són els únics que s'usaran. La primera part de la fermentació es fa en dipòsits d'inoxidable, a tretze graus; després, la fermentació continua en bótes noves de roure Allier. Finalment, el vi es cria en aquestes bótes, amb les seves mares, fins el moment que es considera que el vi ha integrat plenament el que la fusta li pot aportar. Se'n fan unes tres mil cinc-centes ampolles.
Aquest vespre he obert dues ampolles de Nívia. Una de la collita 2010 i l'altra —amb una nova etiqueta, molt més atractiva— de la collita 2011. M'ha semblat que havia de ser interessant poder apreciar les diferències entre aquests dos anys i, encara més, l'evolució que s'hagi pogut produir en els dotze mesos addicionals de permanència a l'ampolla.
Com és d'esperar, els dos vins em donen sensacions diferents, però no és tan senzill com dir que un és millor que l'altre. El 2011 té un color més transparent i emet aromes menys complexes. També, la fusta, malgrat estar força integrada en el conjunt, es fa una mica més evident. El vi és ben agradable a la boca i és sorprenentment fresc per un vi amb aquesta criança relativament llarga. El 2010, per la seva banda, té un nas complex i elegant, amb força fruita blanca i també pell de raïm, tot força franc i net. A la boca és deliciós, amb volum i cos, sense deixar de ser fresc. Amorosit, amb pas de boca ample, amb acidesa i caràcter, equilibrat, saborós, força persistent i amb una lleu untuositat que no li fa perdre la fluïdesa. Consistent i amb tremp.
El Nívia de Mas Llunes pot servir per reivindicar —si fes falta— les virtuts de la garnatxa blanca i la carinyena blanca.
