Si una cosa tinc clara és que aquesta reflexió no em conduirà pas a cap resposta dicotòmica. Com en tantes altres coses, aquí la realitat no és ni completament blanca ni completament negra i els escarafalls i les posicions apriorístiques —dogmàtiques— són estèrils. També tinc molt clar que el debat sobre les varietats autòctones no és fútil ni intranscendent perquè quan repassem els diversos arguments anirem veient que les seves ramificacions involucren la pràctica totalitat del món que hi ha a l'entorn de la vinya i del vi.
Com que jo no tinc cap mena d'autoritat en aquest camp —tanmateix, cap autoritat legal o acadèmica, però tampoc cap Auctoritas— em plantejo aquestes reflexions com un simple exercici intel·lectual per a ús propi: ni puc ni vull donar consells a ningú.
Per iniciar el debat i veure que estem parlant de temes gruixuts, en tinc prou amb dues mostres:
- La puntuació dels vins de la Guia de Vins de Catalunya usa un coeficient que penalitza els vins que inclouen varietats foranes.
- En una entrevista recent a vadevi.cat, Manel Duran arriba a dir que un vi que no sigui de xarel·lo, ull de llebre o sumoll no s'hauria de poder dir Penedès.
L'argument tradicionalista
S'ha dit que qui perd els orígens per la identitat i que només el que és inequívocament propi i autòcton —no fa gaire en dèiem "nostrat"— és un patrimoni que cal conservar. Les varietats que ens han arribat de fora, les imitacions de models aliens, són com espècies invasores que anorreen el que és "de casa" i que han de ser foragitades. Les coses les hem de fer com les hem fet sempre, des d'èpoques ancestrals, si volem ser qui som.Aquesta mena d'argument té un punt de pervers, perquè barreja dues coses ben diferents: una de perfectament lícita —respectar el patrimoni ancestral— i una altra de força discutible —oposar-se a la innovació. Sacralitzar la tradició és sempre perillós, perquè allò que avui és forà pot arribar, en poc temps, a ser considerat profundament propi. Per exemple, l'art romànic, que va substituir l'art visigòtic. O el cava, una imitació d'un producte forà, ara fa quatre dies, i un vi que ens estimem com a propi i tradicional, ara mateix. O el Barça, que va fundar un suís...
Si exacerbéssim l'argument, podríem arribar a dir que l'idioma propi de Catalunya ha de ser l'iber i podríem rebutjar l'ús del roure francès o dels equips de fred.
Però tampoc no vull excedir-me en la caricaturització d'aquests arguments de tipus tradicionalista perquè, com he dit abans, contenen una part perfectament vàlida i important. És cert que el patrimoni ampelogràfic ancestral és valuosíssim i no només s'ha de preservar, sinó que és absolutament desitjable que hi hagi un procés de recuperació de tota mena de varietats i que les millors tècniques de la viticultura i l'enologia actuals es posin al servei d'obtenir d'aquestes varietats els millors vins possibles.
També és cert, però, que no hem de confondre un país amb un museu d'ampelografia. El vi és cultura i és país, i també és un producte de consum sotmès a les forces del mercat. Un producte per a ser comprat i begut.
Oi que no rebutgem pas la innovació en la gastronomia? Oi que l'aprofundiment en el nostre art culinari ancestral no implica el menyspreu per la recerca en allò que és nou?
Sovint, allò que és més ancestral és també allò que és més innovador. Per exemple, el repte de fer avui un vi de mandó que sigui excel·lent no és pas menys agosarat que el de voler fer un zinfandel català... i no cal dir que més m'estimo que es treballi en el primer que no pas en el segon! Ara bé, si el mandó, lamentablement, no aconseguís de cap de les maneres donar-nos un vi de bona qualitat, l'hauríem de voler mantenir a qualsevol preu, a costa de qualsevol altra varietat, només pel fet que és una varietat antiga?
[Continuarà amb:
