El vi porta el nom d'un besavi de la família que du ara el celler: Jaume Vilanova. El celler es diu Mas de Sant Iscle i està situat en aquest mas singular del Pla de Bages, a tocar de la séquia de Manresa, lleugerament enlairat sobre la plana, envoltat de vinyes i amb una vista privilegiada. Hi passa el GR-3, que és un sender de gran recorregut que, quan estigui complet, tindrà una llargada d'uns vuit-cents kilòmetres i farà un gran circuit per la zona interior de Catalunya.
Podríem parlar força estona de les virtuts del picapoll, entre les quals la menor no és pas la seva discreció. Una discreció que potser el fa "massa neutre" per a alguns paladars, però que a mi moltes vegades em resulta atractiva. Per exemple, aquest vi escumós de Sant Iscle, de bombolla menuda i nas auster, m'ha agradat força. Una part del picapoll ha estat fermentat en bóta i la criança s'ha perllongat dos anys. Al nas —ja ho he dit— hi ha discreció i absència de tracamanyes, si bé al fons hi ha alguna nota de pastisseria, ben situada. A la boca m'ha semblat ben perfilat, equilibrat, molt net, diferent, saborós i sec. L'acidesa és compatible amb alguna sensació sedosa. Me'l bec —ho faig cada vegada més amb els vins escumosos— en copa de vi blanc. Les bombolles van en la direcció del sabor, no pas en contra seu. És plaent i vivaç.
Avui mateix he obert una altra ampolla de picapoll d'aquest mateix celler, però ara es tracta d'un vi tranquil. És el Blanc de Picapoll 2012, un vi ben bo del que se n'han fet 2.800 ampolles. Sense contradir la discreció de que he parlat abans, al nas hi ha força i exactitud. L'hauria pres per un xarel·lo —un xarel·lo dels bons— potser perquè no sóc prou destre en el reconeixement del picapoll. L'atac és llaminer —que no vol pas dir ensucrat!— amb tremp, persistència, acidesa i força sabor. Hi ha volum, com d'una esfera que s'acaba allargassant i fineix de manera saborosa i elegant.
He begut alguna altra ampolla d'aquest celler del Bages que conec poc, però aquestes dues són les que més m'han cridat l'atenció.
