Vins que no he tastat

Jorge Luís Borges va dedicar un poema a un llibre que no havia llegit. Al "Otro Poema de los Dones" dóna gràcies a una llarga llista dels que, segons ell, són alguns dels dons més importants que ens han estat concedits i, en un vers, cap a la meitat del poema, dóna gràcies

"Por el nombre de un libro que no he leído: Gesta Dei per Francos,"

M'aixoplugo en aquest precedent il·lustre per parlar de tres vins que no he tastat —encara— però que m'atrauen i que la seva mera existència me'ls fa delectables i desitjables.

No he tastat mai Le Soula, el projecte de Gérard Gauby i Richards Walford a la Fenolleda. Suposo que podríem discutir llargament sobre si un vi de la Fenolleda —la mal coneguda comarca de llengua occitana que fa de frontissa entre el Conflent, el Rosselló i el Llenguadoc— ha de cabre o no en aquest bloc, però l'etiqueta del vi proclama inequívocament que es tracta d'un vi de les Côtes Catalanes i no penso fer-hi cap escarafall. El celler és al que fou la cooperativa de Prunyanes i les vinyes —unes vint-i-dues ha, amb alguna vinya plantada fa prop de cent anys— són a l'entorn de Sant Martí de Fenollet. A partir d'aquests terrers, en Gauby fa un blanc de sauvignon, macabeu, garnatxa blanca, una mica de chardonnay i encara un petit percentatge de varietats diverses com la malvasia o la garnatxa grisa, que es cria amb les mares durant divuit mesos en dipòsits de fusta de 600 litres. I també fa un vi negre de carinyena, garnatxa i una mica de sirà que es cria fins a vint-i-un mesos en fustes diverses. Ja he dit que no conec aquest vi, però sí que he tastat La Muntada, del mateix Gauby i el record d'aquest vi excel·lent em fa desitjar conèixer Le Soula. Em sembla motiu suficient per arribar-me fins la Fenolleda, algun dia.

Albet i Noya fa un dels vins més enigmàtics del nostre país. Es diu Belat i està fet amb una varietat autòctona recuperada per aquest celler, que sembla que no se'n coneix ni el nom. El projecte de recuperació de varietats antigues, prefil·loxèriques, d'Albet i Noya es va iniciar l'any 1998 i en una primera fase va consistir en recollir varietats de vinyes abandonades, molt velles, o de ceps individuals trobats en algun indret. Posteriorment, tres d'aquestes varietats han manifestat un bon potencial per fer vins de qualitat i una d'elles és la que dóna el Belat. De belat n'hi ha tan pocs ceps que només en surten cinc-centes ampolles cada any. Tot indica que l'interès d'aquest vi va més enllà de la seva raresa: Tinc amics que han tastat el Belat i em diuen que és realment un vi molt bo.

Pel que fa al tercer "vi que no he tastat"... no és del tot cert que no l'hagi tastat. Parlo de l'Estrany de Can Credo —és a dir, Recaredo— que és l'impressionant nou vi brisat de xarel·lo d'en Toni Mata i en Joan Rubió. És un vi blanc que té maceració amb les pells durant uns set dies i que vaig tenir el privilegi de tastar quan encara no estava embotellat. Els primers indicis de la gestació d'aquest vi els vaig tenir el juliol del 2011 quan en Ton Mata ens va deixar tastar un xarel·lo amb maceració del 2003 (!) i ens va dir que tornarien a fer un vi com aquest (en vaig parlar aquí). Fa uns mesos, en Ton em va confirmar el nom d'aquest nou vi —Estrany— i em va convidar a tastar les dues anyades, el 2011 i el 2012, encara a mig fer. Ara que el vi del 2011 ja està acabat de fer friso per tastar-ne una ampolla, però em diuen que les poques ampolles que van fer-ne han volat —literalment— a la Gran Bretanya. L'enhorabona a Recaredo!