Recordo que oblido

Tinc al meu davant una bona part de les obres de ficció que he llegit al llarg dels anys. Entaforats en tot de prestatges hi deu haver un miler de llibres, d'Ackroyd a Zola.  Em pregunto què recordo de cadascun d'ells. Mirant els lloms em vénen al cap els Mulvaneys i els Buendia, Alice la terrorista bona, la Maga, el bon soldat Švejk, el majordom Stevens i Albertine. També objectes —el blue notebook, la madeleine—, indrets —la biblioteca dels hexàgons, Región, una platja d'Argèlia—, situacions i, per damunt de tot, sensacions que la lectura m'ha donat. Però ben aviat me n'adono que el que recordo és poc més que una part infinitesimal del que he llegit. M'acosto als llibres i no em costa gens trobar-ne un, dos, tres, molts, que sé que he llegit i que avui no em diuen absolutament res. Tot el que em van fer viure —si és que em van fer viure alguna cosa— ho ha consumit l'oblit.

Al costat dels llibres hi tinc alguna ampolla buida que, per singular o significativa, ha evitat el camí del contenidor verd: La Landonne, La Conseillante, Pavie, les poques Mouton o Lafite que m'he pogut permetre, el màgnum d'Els Escurçons... Penso que aquestes ampolles han d'evocar records inesborrables però, com passa amb els llibres, quina part del que aquestes ampolles fóren resta a la memòria i quina part viu a l'oblit?

Lliuro contra l'oblit una batalla impossible de vèncer. M'obligo a descriure en unes Moleskine de 9x14 cada vi que vaig tastant. Hi poso els cinc sentits però sé que no podré aconseguir que quan llegeixi aquestes notes d'aquí uns mesos o uns anys pugui recuperar tot el que vaig sentir quan tenia el vi a la copa i el llapis a la mà.

Diuen que l'olfacte persisteix més a la memòria que cap altre dels nostres sentits. Però també és perible. Quan crec que recordo aquella ampolla de Romanée-Saint-Vivant del 2000 d'en Robert Arnoux, estic realment recordant l'ampolla o estic recordant el record que tenia d'ella?

Obro una de les meves Moleskine i hi llegeixo una anotació recent d'un vi que crec que recordo prou bé. Encara. És un Cérvoles 2005 que vaig obrir fa poc i vaig decantar. El color era vermell molt fosc i hi havia una lleu vora que s'acostava al color d'una teula vella. Les aromes eren potents, atractives i complexes, una mica amorosides pel pas del temps. Entrava a la boca amb una gran sensació de fruita dolça i llaminera, una sensació líquida i lliscant. Al mig-gust hi havia textura i sensacions de plenitud persistents, saboroses i allargades. Hi havia maduresa sense cansament i evolució sense reducció. Era viu i estava —crec— en el seu punt dolç. Tinc la sort d'haver pogut anar tastant les successives collites de Cérvoles —fins tinc una ampolla del 2004, que tan difícil és de trobar.

Cada ampolla com un fulcre impossible on ancorar la memòria...