Hi ha força neu al Pirineu, del Canigó al Puigmal, tancant l'horitzó quan l'Empordà s'acaba. Els ceps ja han fet la brotada i s'hi han afanyat, perquè poc abans de Sant Jordi la bonança ha arribat de pressa. A les vinyes que encara no s'han llaurat hi ha flors a dojo. Tot és un esclat de verd i blau i blanc.
Passejo per vinyes conegudes, que sé que són de Roig Parals, de Masia Carreras, de Terra Remota, de Gelamà... Hi ha una tramuntana fresca, d'escassa violència, que dóna lluminositat als paisatges i fa onejar els sembrats, com si fossin les aigües d'un llac mogudes pel vent. Els contorns de cada bri d'herba, cada rosella, cada fulla primerenca, queden delineats amb precisió per la llum pura i acerada.
Busco vinyes velles, sense emparrar, de ceps que han crescut lliures anys i anys. No penso ara en els vins que en sortiran, sinó en la seva pura i simple dimensió estètica.
Vaig de Mollet a Espolla, de Sant Climent a Capmany i torno a Garriguella, al turó de la Malaveïna, al pla del Molí. De qualsevol lloc que sigui una mica enlairat es veuen les neus del Canigó. Feia mesos que no venia a l'Empordà i avui ho miro tot amb els ulls nets: Les blanques parets del cementiri de Sant Climent, l'Estanyol, el Beurac,...
Quan he arribat a casa he obert una ampolla de Tocat de l'Ala 2011, el vi d'en Toni Coca i Roig Parals. Però avui no vull parlar de vins, sinó de vinyes i flors.
