- Estrany 2011 és un blanc de maceració amb les pells —més d'una setmana— de tonalitats daurades, nas sorprenent i meravellosament perfumat. Sorgeix d'una vinya molt vella i passa només dos o tres dies a la bóta. A la boca desplega una complexitat incomparable, tot un ventall de notes amargoses, característiques i diverses, que cal llegir poc a poc. Hi ha força cítrica i un grandíssim nervi. Hi noto puresa i rauxa, en perfecta dialèctica, hi noto l'autenticitat de Can Credo i la netedat del millor xarel·lo. Si he parlat dels altres vins com «el perfecte», «el modest» i «el bell», potser d'aquest en podria dir «el barroc» —pensant més en la música que en l'arquitectura. La meva relació amb aquest vi va néixer fa dos anys, quan en Ton Mata i en Joan Rubió em van donar a tastar un increïble vi blanc de llarga maceració que havien fet a la collita del 2003 —el vi tenia, doncs, uns vuit anys— i em van explicar que estaven treballant per tornar a fer un vi com aquell. Més endavant, un dia que vaig ser al celler, vaig poder tastar el que ara és aquest Estrany 2011 i també el que serà l'Estrany 2012 i, des d'aquell moment, vaig estar pendent de la sortida al mercat d'aquest vi que avui és formidable i del qual penso deixar reposar una ampolla fins d'aquí uns anys. Si, quan arribi el moment d'obrir-la, encara segueixo amb aquesta dèria d'escriure sobre Enografia de Catalunya, us en parlaré. Segur.
- Capficat 2012 és potser el vi més introvertit i més polièdric de tota la sèrie i és el que s'acosta més a l'enologia natural (no té sulfurós afegit). El seu nom juga amb l'equívoc. En sentit estricte, «capficat» és el sarment d'un cep que s'enterra per obtenir un nou cep. Fora de la viticultura, «capficat» té el sentit que tots coneixem. I si mirem com està escrit a l'etiqueta —una etiqueta que, per cert, té un dibuix preciós— pot suggerir-nos un vi on no s'hi ha ficat cap ingredient aliè. Què us diré d'aquest vi! El tinc ara mateix a la meva copa.... Ja fa una hora que l'he decantat i és ara quan em sembla que dóna tot el que du a dintre. Sorprenents notes fumades, herbes, cítrics, amargosos, fins algun indici mineral... però tot està una mica amagat, com «capficat». Em recorda vins de nord enllà.
Vull acabar fent una observació que pot semblar secundària però no ho és —a Recaredo res no és secundari. Fixeu-vos en les ampolles que han triat per aquests vins: no estan sobredimensionades ni en la mida ni en el pes. De fet, potser són de les més lleugeres del mercat. Han decidit que siguin així per motius d'estalvi d'energia i jo els ho agraeixo. Crec que cal superar l'etapa en que cada vi intenta atraure l'atenció dels compradors amb ampolles ampul·loses, de mida exagerada i pes descomunal. L'opció del Celler Credo s'adreça directament al comprador intel·ligent al que no cal seduir amb fatxenderies.
