Això va ser fa uns dies. Avui, en canvi, he obert una ampolla d'un vi petit. Hem begut un vi que es diu Joana i, sense reptes intel·lectuals ni èxtasis metafísics, aquest vi petit ens ha donat una estona de felicitat senzilla. El país que fa les millors carinyenes del món també és bo i desitjable que faci vins petits i deliciosament bons com aquest que es diu Joana.
Feia olor de vi jove i net, de flors, de cosa lleugera i gràcil, olor de pell de fruita, com un pom de cireres. Bevíem sense elucubrar sobre el vi i la conversa fluïa amb facilitat. El vi que es diu Joana era pur i fruitat, immensament bevible. Líquid saborós, suc de fruita madura, directe, fresc i consistent, de marcada puresa. Vi per beure'n cada dia, sense mesura, vi sense recambrons. Vi que et dóna alegria en el moment del glop i que després t'incita als plaers de l'inici de l'estiu, com els vespres a la terrassa, el menjar a la brasa, la conversa i l'amistat.
En un moment donat m'aturo a pensar la falta que ens fa poder tenir vins com aquest. Tenir-ne un bon grapat que siguin així de bons —i que tothom en begui cada dia!
Aquest vi que es diu Joana el fan en Xavier Peñas i en Toni Coca al celler Sant Rafel, a Pradell de la Teixeta, a tocar de l'estació. Ja sé que potser hauria de parlar del seu Solpost —un dia ho faré, segur que ho faré— però avui em plau prendre nota en aquesta llibreta d'aquest vi petit i deliciós que es diu Joana.
