Per celebrar-ne el desè aniversari, he obert una ampolla de Gran Claustro 2003 de Castillo Perelada (sic) i la seva riquesa m'ha dut a començar aquest article amb una frase desmesurada i ampul·losa —potser ridícula— en que jo mateix em comparo amb el déu Zeus nodrit per la nimfa Amaltea que li ofereix el corn de l'abundància del que sobreïx tota la riquesa de la natura. El cas és que ara que ja han passat vint-i-quatre hores —la copa ja és buida— encara m'emociona rememorar les virtuts d'aquest vi magnífic.
Onze mil sis-centes setanta ampolles i cent noranta-nou màgnums, cinquanta per cent de cabernet sauvignon, vint per cent de merlot, quinze per cent de garnatxa, quinze per cent de carinyena (sí, a l'etiqueta encara s'hi pot llegir «carinyena», amb totes les lletres!), quinze mesos en bótes noves de roure d'Allier i, a la contraetiqueta, la signatura d'en Javier Suqué. Color granat molt fosc, nas molt càlid, molt dens, amb sensació d'opulenta maduresa. Li escau l'adjectiu anglès «assertive» perquè la seva elegància, la seva bellesa, s'imposen sense subtileses, sense timideses, rotundament. Maduresa completa i càlida, sense decadència. Suavitat vellutada i estructurada. Extensió en les quatre dimensions de l'espai-temps. Força que es manté tensionada al pas de boca, mentre tots els nostres sensors humans reben estímuls de plaer. Dóna sensació d'opulència, de riquesa, de calidesa mediterrània, de gruix i de pes. Elixir —que segons el DIEC2 significa «Substància que els alquimistes suposaven capaç de prolongar la vida indefinidament i/o de transmutar els metalls en or».
Ja no tinc ni 1999, ni 2000, ni 2002 ni 2003 d'aquest Gran Claustro que fan a Peralada. He preservat el 2001 —que intueixo que potser serà gran— per algun dia que pot arribar. Fa goig poder beure, de tant en tant, un vi que t'impacti d'aquesta manera.
