Entre Pradell i la Torre

Sóc al Pradell de sempre
i acordo
el ritme del respir
al compàs d'aquest aire.

Llegeixo el poemari Enyoro la Terra — El Pradell de sempre d'en Xavier Amorós mentre tinc a la copa l'exquisida garnatxa blanca que fan en Xavier Peñas i en Jordi Coca al celler Sant Rafel, al Barranc del Pas, entre Pradell i la Torre, al Priorat. Recordo l'última vegada que vaig visitar aquella vall —va ser abans de l'estiu i tot l'aire era molt net, sense cap soroll, i feia una mica de fresca. Encara no coneixia els poemes d'en Xavier Amorós i ara vi, poemes i record em retornen a aquell matí recent i a aquells indrets grandiosos i íntims a un mateix temps.

Perquè aquest
és el meu veritable palau,
i no tinc altre marbre
que el tapàs obstinat.

El vi es diu Solpost Blanc 2011 i s'ha criat cinc mesos en roure francès. En Xavier me'n va parlar amb un to de veu reverencial i discret —jo només coneixia els seus vins negres— i ara que el tinc a la copa em sorprèn i em meravella. La paraula solpost fa referència a l'hora del dia en que el sol ja s'ha post i em sembla que és una paraula que encara és ben viva a les Illes. Si aquests cinc mesos de bóta us espanten, no heu pas de patir, que el vi és netíssim d'aromes, incisiu, cítric i floral, consistent, elegant, amb algun indici de fruites seques.

Té alguna cosa d'especial al tast. Entra com una esfera de sabor intens —allunyat del que és licorós i també del que és fusteny— de bella puresa, que sorprèn i enlluerna. Té aquell equilibri inestable i preuat entre la dolçor i la força, i té caràcter. Quan l'intento explicar amb paraules —quina altra cosa puc fer?— em vénen a la ment termes com elegància, seriositat, pes i equilibri. Jo l'inclouria en aquella categoria dels blancs que en diuen "reductius" (penso, per exemple, en el Nun, però aquest Solpost és potser més amable). Malgrat tota la càrrega sàpida que m'aporta, és fresc i delicadament floral, i aquest punt de fruita dolça que em dóna al primer moment es resol en sensacions de cos, de volum, amargoses, austeres. Llegeixo en Xavier Amorós:

Reviu en mi la set
i ignoro el sortilegi
que desencisa l'aigua.