No és un vi de Catalunya. Neix a les muntanyes de l'entorn de Ronda, a Andalusia —però el seu autor és aquest gran demiürg que es diu Josep Lluís Pérez. El vi du el nom de Payoya Negra 2010 —la payoya és una raça de cabra autòctona de la zona de Ronda i Grazalema— i procedeix d'unes vinyes excepcionals —ja veurem el perquè— d'una propietat de dues-centes ha que s'anomena "Finca la Melonera".
L'altre dia vaig obrir una ampolla d'aquest vi, però abans de parlar del vi en ell mateix, deixeu-me dir algunes coses sobre aquest projecte d'en Josep Lluís. És informació que he après de José Peñín i del mateix Josep Lluís Pérez. D'entrada, diguem que la melonera és una varietat autòctona d'aquella zona que pràcticament havia desaparegut i diguem que una part essencial del projecte consisteix en la recuperació d'algunes d'aquestes varietats ancestrals i en l'estudi de les seves hipotètiques virtuts enològiques. A més de la melonera que dóna nom a la finca i de la que ara hi ha 1.200 ceps, es conreen unes varietats que s'anomenen blasco, romé i tintilla de Rota. Aquestes varietats estan en una fase experimental i en el Payoya Negra només hi ha un 15% de tintilla —la resta és garnatxa i sirà. Les vinyes es troben al voltant dels vuit-cents metres d'alçada. Si tot això ja sembla prou engrescador, en José Peñín ens diu que en Josep Lluís està elaborant vi a la Melonera a partir de vinya "salvatge" —és a dir, vitis que no és vinifera!
Diria que aquest vi agraeix la decantació i que cal vigilar bé la temperatura perquè no apareguin notes ardents. El nas —potent, fruitat, dens sense ser confitat— m'evoca records propers, com si en Josep Lluís dugués el Priorat amb ell. Herbes mediterrànies, pedra, profunditat, força que arriba a saturar el sentit del gust, matèria i textures. Malgrat tot, frescor i llarguíssima persistència a la boca. Un vi ben interessant però del que jo esperava —després de conèixer l'ideari del projecte—alguna cosa més insòlita, algunes notes més "tel·lúriques", d'aquelles que et trenquen els esquemes i et desconcerten. Potser caldrà esperar que les antigues varietats autòctones de la finca la melonera vagin agafant el protagonisme.
