Aquest mes ha fet cinc anys exactes que vaig començar aquest blog que parla de l'univers enogràfic de Catalunya. A la velocitat amb que es belluga el ciberespai, cinc anys són un llarg període, en el que he seguit un camí d'aprenentatge que no té acabament i on cada dia sembla que tot just comenci a caminar per primer cop.
Vaig posar-m'hi el setembre del 2008 i l'espurna que m'hi va acabar d'empènyer va sortir de l'Empordà que, en aquell moment —quanta ignorància!— pensava que coneixia molt bé. Ara, després de més de dos-cents articles i amb centenars d'ampolles a la meva llibreta, cada cop sento més perplexitat quan m'adono de la magnitud d'aquest univers inextricable.
Des del 2008 fins ara, el canvi en l'apreciació que els catalans tenim del nostre vi ha estat espectacular, però tots sabem que hi ha mals endèmics que no remeten. Encara hi ha feina a fer, però penso que seria cínic dir que només em mou el servei al país. Aquesta intenció de servei hi és, però l'experiència personal d'aquest blog és molt més que això. És potser un (re-)trobar el meu país a partir de les vinyes, els vins i les persones que el fan.
Clamar no·s deu qui mal cerca e troba
Aquests dies he descobert l'edició de Robert Archer de l'obra completa d'Ausiàs March i xalo com la canalla perquè finalment puc llegir March —amb dificultat, amb molta dificultat— però amb alguna esperança d'intel·ligibilitat. Ara m'entretinc amb el poema LII que comença amb aquest vers que acabo de transcriure. M'hi acompanya un dels Microvins de La Vinyeta. Es tracta d'una carinyena del 2011 —nou mesos de bóta nova, de gra fi i torrat mig, segons diu l'etiqueta— que m'està semblant excel·lent. Diuen que procedeix de diverses parcel·les de vinyes velles de fins a cent anys, escampades pels camps de l'entorn de Mollet.
És profund de color, dens d'aromes, madur i fins una mica confitat, sense perdre gens el tremp. Té fruita en abundància i m'amara de torrats, balsàmics, regalèssies i coses llamineres. Melós i sàpid, persistent i intens, amb calidesa de licor, sense ser gens ni mica licorós. En un primer moment, s'hi nota un cert impacte de la fusta nova, que pot predisposar-nos negativament. Però cal saber esperar una estoneta i aleshores trobarem aquest equilibri inexplicable que tenen algunes carinyenes del nostre país, que són fluïdes i arrodonides, sense perdre la força que ens excita completament el sentit del gust. Sembla que vulguin representar aquell lloc comú de la "fera tendra". M'agrada molt.
