Plaers de cabernet —1—

Jutjar sense apriorismes és difícil. Ara mateix, parlar de cabernet català amb segons qui produeix ganyotes —en el millor dels casos— o menyspreu —força sovint. En aquestes actituds hi ha un component que no és gaire diferent del que feia que, no fa pas tants anys, més d'un cregués que un vi no podia ser prou bo si no duia "varietats nobles" —fa vergonya recordar-ho.

El cas és que jo no podria entendre la meva vida d'aficionat sense algunes ampolles de cabernet que em van marcar profundament, ara fa més de trenta anys. Médoc, tanmateix, però també Jean Leon i Mas la Plana —que en aquella època es deia "Gran Coronas Etiqueta Negra".

El Mas la Plana segueix essent un dels nostres grans vins, un vi que sovint "we take for granted". En record d'aquelles èpoques, cada any n'obro una ampolla d'una collita que hagi fet els deu anys. L'altre dia va ser un Mas la Plana 2003, un any de disbauxes meteorològiques que fan que cada 2003 que obrim pugui ser una sorpresa —de signe divers.

La copa va ser una Zwiesel 1872 Enoteca Bordeaux Premier Cru —una copa d'exquisida bellesa, la millor copa que tinc i una de les millors que hi deu haver. El vi era d'un roig força fosc, sense cap indici d'evolució excessiva, amb aromes característiques, càlides, denses, molt fruitades i vives. Hi havia notes de l'espectre animal, amb uns bons torrats —subtils i ben integrats— i una mica de fumat, en un conjunt complex i encara amb força.

Vaig anar-lo tastant amb plena calma, sense la distracció de cap menja. No cal que digui que donava, per damunt de tot, una sensació d'un cert classicisme. Amb l'aire, el líquid emanava records de fruita madura. A la boca era de textura sedosa, d'acció centrada al mig de la llengua —gairebé vellutat. Hi havia elegància i tremp, contenció i frescor sense exuberàncies ni sobremaduracions ni llepolies. Caràcter d'austera sequedat. Vi saborós que es mantenia a la boca sense cap aresta i persistia estona i estona...

(Continuarà.)