Semblava que no ho arribaríem a veure mai, però aquest Nadal —després de molts anys de paràlisi de les obres de rehabilitació— finalment hem pogut passejar-nos per l'interior d'una de les Catedrals del Vi que Cèsar Martinell va erigir a diversos indrets del país. Parlo de l'edifici que fou de la Cooperativa Vitivinícola de Sant Cugat del Vallès.
A l'inici de la dècada dels anys vint del segle passat, els viticultors de Sant Cugat van associar-se en forma de cooperativa i van encarregar a Cèsar Martinell la construcció d'un celler —que no es va arribar a completar mai, ni tampoc no tenia les dimensions dels cellers més emblemàtics d'aquell temps.
Ja han passat vint-i-cinc anys des que aquest celler va veure entrar la darrera verema. Ara és un museu i un centre d'interpretació que ens acosta una mica a les èpoques en que el Vallès era ple de vinyes i el celler modernista de Sant Cugat era un punt important en la cadena que anava del pagès al consumidor de vi —quan el consum per persona era molt superior a l'actual.
L'edifici és molt bonic i els seus arcs parabòlics —o catenaris?— creen un espai extraordinàriament diàfan. La visita és recomanable i els plafons informatius ens poden ajudar a entendre com era la vida pagesa fa seixanta o vuitanta anys.
Passejo per aquest espai finalment recuperat i llegeixo que l'elaboració de vi blanc brisat fou molt important en aquesta cooperativa. Això em du a pensar que ara el blanc brisat ha desaparegut del mainstream de la nostra enologia —però en aquests darrers anys alguns cellers singulars han creat petites joies en aquesta direcció que és, al mateix temps, la més novella i la més ancestral. Quan torno a casa, obro una ampolla del magnífic Blanc d'Orto Brisat 2011 i filosofo amb mi mateix sobre aquesta evolució en què un procés que potser es devia a la necessitat ha esdevingut un objecte de culte.
