Un cop al celler, a recer de les grosses volves que anaven caient sobre les vinyes, els meus amfitrions em van anar descobrint algunes de les joies —el Singular blanc, tanmateix, però també moltes altres coses— que s'anaven criant en aquell soterrani aïllat de tot brogit. No vaig prendre apunts, però hi ha coses que recordo relativament bé. En línies generals, vaig quedar molt impressionat per dues coses: la primera prové de la Natura i és la qualitat intrínseca de la collita 2012; la segona fa referència a la cura que en Josep Maria i en Gerard tenen en la selecció i ús de les millors fustes.
Entre els 2012 que no havien passat per fusta recordo un merlot fresc, franc, net i llaminer i un cabernet sauvignon boníssim, que vessava de fruita i alguna cosa més. També hi havia un altre cabernet que havia fermentat en bóta oberta i que tenia les virtuts del seu homòleg, però amb un punt més de complexitat i de dimensionalitat. Del que havia d'esdevenir el Singular 2012 en vaig tastar dues versions —magnífica lliçó pràctica!— una que acabava d'entrar a la bóta i una altra que ja hi duia alguns mesos. Tots dos eren excel·lents i, si no m'enganyo, l'anyada 2012 d'aquest vi —que tant m'agrada— pot esdevenir ben gran. Encara, vaig poder participar en aquell joc tant plaent d'intentar copsar les subtils diferències entre les diverses bótes que contenien el complex, profund, excel·lentíssim Singular 2011.
Però el motiu de la visita —ja ho he dit— era el nou Singular blanc, la primera collita del qual (la 2011) encara no havia sortit al mercat i la segona (la 2012) reposava en un parell de bótes. El cupatge consisteix en macabeu criat en bóta, macabeu sense bóta i una part relativament petita de picapoll —aquesta varietat típica del Bages que em sembla tan valuosa. El 2012 em va entusiasmar. El recordo corpulent, aromàtic, net, voluminós i interessantíssim.
Avui, precisament ara, em vénen al cap tots aquests records perquè he obert —prematurament?— una ampolla de Singular blanc 2011. D'entrada, l'aroma està com retinguda i, encara que es vagi expressant una mica més cada vegada, sempre es manté austera i subtil. Hi ha records de préssec i també de mel, sense que això indiqui cap mena de blanor. Les notes de criança les trobo perfectament integrades en el conjunt. Al tast també es mostra com un vi seriós, lleument cremós, amb unes textures esfèriques que es resolen en unes boniques tonalitats amargoses, àcides, fresques. Hi ha pes i tremp, presència sòlida i sabor. Pot ser realitat o una fantasia de la mena imaginació, però mentre bec aquest vi penso que el picapoll acaba de delimitar perfectament la seva personalitat. És un vi que potser hauria merescut la paciència de deixar-lo fer el seu camí durant alguns anys més.
