Però no toca parlar de comtes i vescomtes, sinó de vinyes i vins —i això és el que faré ara. Parlaré d'un celler del Domaine Gauby que vaig tenir el plaer de visitar la primavera passada, i dels seus vins —un dels quals és ara a la meva copa. Era un dia magnífic, d'aquells en què la Natura es mostra exuberant i plena de vida. Al petit celler del poble de Prunyanes (potser n'hauríem de dir Prunhanas) em rep en Gerald Stanley i passem una llarga estona en què ell m'explica el com i el perquè dels seus vins, mentre anem tastant alguna o altra copa. M'agrada molt poder entendre aquestes metodologies que són força diferents de les que s'usen més cap al sud i aprendre que —afortunadament— els camins de perfecció són múltiples.
És un celler relativament nou que va començar amb la collita del 2001 i que, pel que jo sé, no és gaire conegut a la banda sud dels Pirineus. Es diu —ai las!— Le Soula. Les vinyes són una sèrie de petites parcel·les disperses que hi ha a l'altiplà de Sant Martí de Fenollet, entre els quatre-cents i els cinc-cents metres d'alçada, a una contrada preciosa que podeu descobrir si sortiu de Caudiers de Fenollet —on hi ha l'impressionant Castellfisel—, aneu cap el Viver i torneu a Sant Pau de Fenollet per la Fou. En total hi ha unes 22 ha (de cultiu biològic), amb algunes vinyes velles, com la de carinyena d'on surt el vi negre Le Soula.
Le Soula negre 2010 —en vaig obrir una ampolla la setmana passada— és majoritàriament carinyena d'una vinya de 5 ha plantada fa setanta anys. Té també sirà i una mica de garnatxa. El color és vermell molt fosc, i les aromes fugen totalment de qualsevol densitat de compotes, girant més cap a una discreta elegància de fruita fresca i herbes mediterrànies. Quin interès em desperta quan el bec! Per la fluïdesa, la finor, l'elegància, l'acidesa suau i equilibrada, els tanins gràcils, la gran persistència —sense excessiva calidesa, sense reducció apreciable. Cireres, gerds, magrana, jovenesa. En Gerald m'explica que la criança en bóta gran ha durat prop de dos anys, però de tots aquests mesos no en resta cap indici fusteny, només una agradable suavitat. Una altra cosa a tenir en compte és que hi va haver una maceració d'uns quinze dies amb els gotims complets.
Le Soula blanc 2010 que tinc a la copa ara —un vi de macabeu amb sauvignon blanc, garnatxa blanca, chardonnay, malvasia i fins una mica de vermentino— és tant o més interessant que el negre que acabo de comentar. Va entrar a la premsa amb tot el gotim i una part del vi s'ha criat en bótes de mida grossa durant més d'un any i mig. Contrasta enormement amb els macabeus de l'Empordà, per exemple. Al nas és un vi seriós, estricte, elegant, que troba el punt d'equilibri entre austeritat, frescor i un subtil perfum de flors. Entra incissiu i es resol en una sensació voluminosa i pura, feblement untuosa, molt mesurada, excel·lent. A mida que el vi ha anat airejant-se a la copa, em sembla que s'ha anat fent més deliciós, amb tremp i el pes just. M'està complaent profundament.
Quan vaig anar al celler, en Gerald em va donar a tastar també un vi blanc excepcional —vermentino i macabeu— que encara no estava comercialitzat. Era un blanc de maceració fet amb un cupatge de dues collites i em va semblar en aquell moment que era un gran vi, un vi de virtuts notables. No l'he pogut tornar a tastar.
La Fenolleda és més a prop del que pensem i els seus paisatges —i els vins que fan en Gerard Gauby i els seus socis— justifiquen plenament que hi fem alguna escapada.
