Regirant la meva col·lecció, l'etiqueta de Cristiari més antiga que he trobat no du any de collita i no puc saber quan va ser que vaig descobrir aquest vi. Devia ser potser cap el 89 o el 90. En aquella època jo vaig passar algunes llargues temporades a Alemanya i els vins blancs alemanys eren el meu referent absolut. Vaig aficionar-me molt al Müller-Thurgau i no me n'avergonyeixo: Ja sé que la varietat "noble" és el Riesling, però sigui perquè sóc republicà de mena, sigui perquè el Riesling "només és bo quan és molt bo" (ja m'enteneu) jo tenia més tirada cap el creuament de Riesling i una altra varietat —sobre la que s'ha discutit molt si era tal o qual— que el Dr. Müller va fer a finals del XIX. Per comparació amb els "meus" vins alemanys, els blancs que es feien al nostre país em deixaven totalment indiferent. Aleshores va arribar el Cristiari d'en Joan Milà.
Feia molt de temps que no obria una ampolla de Cristiari —ja ho he dit— i l'altre dia que passava per la conca d'Artesa vaig recordar aquell vi i vaig desviar-me per Baldomar. Els ametllers i els cirerers estaven rabiosament florits i la temperatura era molt benigna: era una d'aquestes situacions de migjorn que estan sovintejant aquest hivern.
Ara tinc a la meva copa el Cristiari blanc 2013, un cupatge de Müller-Thurgau i incrocio Manzoni que em resulta molt i molt agradable. Al nas és perfumat i net, amb fruita blanca i raïm, i una certa puresa. A la boca és melós, però ben equilibrat d'acidesa —i el lleu punt dolcenc que s'insinua no trenca la rectitud del conjunt, ans la complementa. Substancial i saborós, una mica "diferent" (ja sé que aquest adjectiu no vol dir res... però tots l'utilitzem, alguna vegada), amb una mica de pes, amb equilibri.
