En Sergi Colet m'explica que, curiosament, són moltes les persones que, com jo, "entren" als vins de Colet "des de dalt": un bon dia ensopeguen amb el Colet Assemblage Extra Brut i l'impacte d'aquest vi escumós magnífic i d'immensa personalitat els obre el camí a voler conèixer les diverses ofertes d'aquest celler —que, com molt bé sabeu, viu (bé) fora de la regulació cava. I és el cas que Colet fa fins a vuit vins escumosos —DO Penedès— que comparteixen unes bases comunes i, al mateix temps, es diferencien notablement els uns dels altres.
Com que jo no puc entendre el vi sense conèixer la terra concreta on neix i sense conèixer els afanys de les persones que el crien, vaig anar-me'n a Can Romaní, a l'indret que en diuen el Samuntà, a la masia on la família Colet conrea la vinya des de fa —pel cap baix— dos-cents trenta anys. I vaig tenir el privilegi de que m'hi acompanyés en Sergi, que és l'artífex d'aquesta magnífica realitat que és el celler Colet, les seves vinyes i els seus vins.
El dia s'ha llevat amb una lleu gebrada, però ara és càlid. La vinya encara no ha despertat del seu son hivernal, però als ametllers ja han explotat les flors. És un indret on sembla que s'hi hagi d'estar bé. Escolto embadalit com en Sergi em parla de l'agricultura que respecta la terra, del control de la superfície foliar, de la coberta vegetal, de l'optimització de l'esporgada, dels climes diversos, dels sòls i l'aigua. M'exposaria al ridícul si intentés reproduir aquí els ensenyaments d'en Sergi Colet, però sí que puc resumir el que va dir en un únic concepte: Només es pot fer la viticultura que fa ell —i, per sort, un nombre creixent de viticultors d'excel·lència que tenim al país— si treballes per entendre què està fent i què necessita cada terrer i cada cep.
No parlaré avui de tots i cadascun dels vins de Colet —prou que aniran apareixent, ara i adés, en aquests apunts. He dit que n'hi ha vuit, dels quals dos són producte d'una fascinant col·laboració amb la gent de Navazos. Tots es distingeixen per una bombolla molt subtil i absolutament embeguda, que acarona, per una elegància neta i flonja, per una persistència que convida a la pausa i la reflexió, per una qualitat sòlida. Dit això que val per a tots, cadascun expressa uns mons diversos, cadascun és ell mateix.
Ara a la copa —una Spiegelau Authentis, ja ho tinc clar— hi tinc el Colet Gran Cuvée 2009 —i com m'hi delecto! 13.500 ampolles, chardonnay, macabeu i una mica de xarel·lo, degollat fa tres mesos. La bombolla és finíssima i no fuig; l'aroma és fruitada i melosa, amb una petitíssima sensació de greix i cap nota discordant. Hi ha riquesa, fruita i netedat, hi ha un carbònic immensament manyac i, tot plegat, dóna sensació de plenitud, d'elegància i d'equilibri. És un vi de llarga criança, però no és gens oxidatiu i és a les antípodes de qualsevol afectació, de qualsevol pesantor, de qualsevol superficialitat. Crec que ja he dit abans que les seves bombolles són una carícia; crec que ja he dit abans que incita a la serenor i a la reflexió... fins diria que a la pau. No he de patir gens perquè perdi les seves virtuts encara que romangui una llarga estona a la copa.
Tinc algunes altres ampolles de Colet al meu celler —l'Assemblage, tanmateix, però també el bonic Vatua!— i crec que les aniré obrint en moments de gran tranquil·litat, al vespre, amb la música de Jessica Williams o Bill Evans, per exemple —o amb aquell The Melody at Night, With You, de Keith Jarrett, que reservo per a ocasions molt especials...
