Se'ls coneix com els Rubions i n'hi ha tres: el de Dalt, el del Mig i el Rubió de Baix, que també es pot anomenar Rubió de Sòls. Són a la riba esquerra del Segre, poc abans de l'aiguabarreig amb la Noguera, en una comarca de contrastos —entre la placidesa dels conreus i l'aspror de les serralades.
L'indret de Rubió de Sòls és especialment colpidor. Hi arribem per la frau on hi ha l'antiquíssim santuari de Santa Maria de Salgar i una mica més enllà, quan la vall s'eixampla mínimament, ens trobem amb la visió formidable del turó amb les restes del que fou el poble i el castell de Rubió de Sòls. També hi trobem unes vinyes joves.
Vaig anar-hi ara fa poc, en un dia de temps canviant i magnífic: es va posar a ploure quan hi vaig arribar i després vaig poder gaudir d'unes nuvolades fotogèniques i d'un aire netíssim. Només per viure aquests paisatges ja podia donar el viatge per bo, però vaig tenir una recompensa encara més alta, perquè vaig conèixer la Judit Sogas i el seu interessant projecte enològic: un nou celler que estic content de poder presentar en aquests apunts d'enografia, perquè crec que serà un celler que haurem de tenir present d'ara endavant.
És un projecte basat en el xarel·lo —ja és engrescador— que neix de la feina personal d'una enòloga amb un bon grapat d'anys d'experiència al Penedès. Unes quatre o cinc ha de xarel·lo, treballades amb gran cura, amb la intenció de fer un vi d'alta qualitat —i també d'alta autenticitat. La primera collita és la del 2012: mil cinc-centes ampolles d'un vi que va seguir un procés que comença a la cambra refrigerada, inicia la fermentació en els dipòsits i a mitja fermentació passa a la bóta de roure francès on s'hi està uns cinc mesos. Després d'aquest període de criança en fusta, la Judit prefereix que el seu vi estigui encara deu mesos a l'ampolla abans de sortir al mercat. En total, doncs, un mínim de 15 mesos de criança i d'aquí li ve el nom: Xarel·15.
Si us arribeu fins la restaurada capella de Sant Eudald podreu tenir una bonica vista de les vinyes d'aquest celler —que ha adoptat el nom tradicional d'aquest antic nucli de població: Rubió de Sòls. Des d'aquí mateix teniu diverses opcions excursionistes. Per exemple, podeu seguir l'estret del Mu fins la presa de Camarasa. Finalment, quan aquests paisatges salvatges i, al mateix temps, humanitzats per segles de conreus —i de lluites, perquè no hem d'oblidar que estem en un territori de frontera— us hagin sadollat, aleshores podeu destapar alguna ampolla de Xarel·15 i viure aquests paisatges des d'una altra dimensió.
Al vespre, a casa meva, omplo la copa amb aquest xarel·lo que acabo de "descobrir" i m'hi esplaio. La primera cosa que tinc clara és que el caràcter xarel·lo és inequívoc i cap artifici no l'emmascara —com ha de ser i com a mi m'agrada. A continuació, penso en els cinc mesos de bóta i constato que el vi no ha caigut en cap dels paranys que sovint la fusta posa al vi: a la bóta hi ha guanyat tot el que cal i res del que no hi ha de ser. Com escau al xarel·lo, l'aroma és continguda, fresca, amb algun lleu indici d'herbes del seu terrer. A la boca hi ha un punt de greix, un punt de pes, una "verticalitat" impecable, un arrodoniment suau.
El bec a pleret. M'interessa i em convida a una certa relaxació, i m'agrada saber que encara en tinc una segona ampolla. Ara és potser l'únic xarel·lo de la Noguera, però la gent de Vinyes Trobades ja havien anat localitzant alguns ceps escadussers çà i llà a la Noguera, i això fa pensar que el xarel·lo, una de les nostres varietats més pròpies, també havia estat important en aquestes terres del Segre. Aquest "renaixement" a Rubió de Sòls és una excel·lent notícia.
