La meva agenda s'ha anat omplint de notes que mai pujaran a aquestes pàgines. Ahir mateix, una carinyena del 2010 que en Peñín puntua amb 92 punts —d'un celler del qual ja tenia mig enllestit un article, amb fotografies interessants que vaig fer quan la primavera passada em vaig passejar per les seves velles vinyes de garnatxa i carinyena— m'ha decebut àmpliament. He començat a escriure'n retrets: carregós, ardent, amb sentors de fusta agra i tacte de fruita astringent i impura... Fa un parell de dies, un pinot del 2009 —de força bona família— em va semblar fusteny, cansat, càlid, gens fidel a l'esperit d'aquest raïm. Amb un cert emprenyament, vaig destapar un altre pinot 2009 —aquest era de Califòrnia, i també de casa bona— i em va semblar que no era gens millor: torrat fins l'exageració, dolcenc, carnós i animal i sense cap indici de fruita ni de frescor...
Afortunadament, no tot ha estat tant negre en aquestes darreres setmanes. Per Pasqua, per Sant Jordi, hi ha hagut alguna bona ampolla —fins i tot alguna gran ampolla. I és d'aquestes ampolles que s'escau que parli ara. Podria començar, per exemple, per la gràcia directa i neta de la garnatxa, la carinyena i l'ull de llebre del Somdinou 2012 —vi de fruita, de terra i sotabosc, vi per beure a grans glopades, per omplir-se'n la boca i gaudir-ne sense amanerament ni cap excessiva introspecció. O el Pla d'en Fonoll 2012 —sirà i carinyena de l'Agrícola Sant Josep de Bot, amb una mica de criança— que, si deixes que respiri una mica, es mostra aromàtic, molt fruitat, amb sabor persistent i amb tot el cos, la matèria i la textura sense arribar a ser agressiu. O encara el Petit Oller 2013, del que n'he destapat un grapat d'ampolles i cada vegada m'agrada més. És encertat i deliciós, molt agradable, però té alguna cosa més perquè al seu interior hi trobo una certa profunditat d'aromes de fruita llaminera i perfumada i una certa personalitat.
Si passem a l'univers dels escumosos, els dies de Pasqua m'han permès compartir alguna ampolla gloriosa, com un Recaredo Subtil 2007 que era una delícia: 65 mesos de criança, xarel·lo i chardonnay —i una mica de macabeu— en un conjunt de plena harmonia i sòlida qualitat. La bombolla —no cal dir-ho— era finíssima i acaronava la boca; l'aroma, cítrica amb un petit indici de pastisseria, perfectament sòbria. Acidesa consistent, llargada, persistència, caràcter, temp. Un indici cremós, un gran equilibri. I per Sant Jordi tot el vi de l'àpat va ser escumós del Penedès. D'entrada, el Vatua! 2009: moscatell, parellada i gewürztraminer, d'aromes cítriques i meloses ensems, amb un punt de dolçor de fruita i un punt de greix que, tanmateix, deixava als sentits unes sensacions de gran puresa. Jo el vaig trobar deliciós i els amics que no el coneixien foren esbalaïts. Tot seguit, vàrem destapar una ampolla gloriosa de Colet Assemblage 2009 i ... visca Sant Jordi!
I si he de parlar de vins blancs, recordo el tremp, la mineralitat i l'equilibri entre volum i frescor cítrica d'un Calcari 2012 —xarel·lo de Parés-Baltà. Però el gran vi blanc d'aquestes festes ha estat, sense cap dubte, l'emocionant Nuat 2009, aquest picapoll màgic (amb un vint per cent de macabeu) que fan a Abadal i que, cada vegada que n'obro una ampolla, m'enlluerna. És un vi que convé decantar i, per damunt de tot, convé beure'l en un ambient de plena intimitat i reflexió. És un dels meus blancs de culte, de meditació.
I si això no fos un blog d'enografia de Catalunya, ara seguiria i seguiria, parlant d'altres entrades recents que tinc a l'agenda, com La Dorianne 2011, La Nieta 2011, Liger-Belair Charmes-Chambertin 2010, Viña de Martín Escolma 2009, Dom. Piron Morgon Côte de Py 2011, O'Soro 2009, etc. etc.... Carpe Diem!
[el títol d'aquest article és el darrer vers de l'Oda al vino de Pablo Neruda. Com una divisa...]
