El Celler Credo, en col·laboració amb el Museu de Ciències Naturals de Granollers, treballa en la recuperació dels ratpenats a les vinyes, com a elements de suport en el control de les plagues. I nosaltres, els fidels seguidors de tot allò que es gesta a can Credo, som doblement afortunats. En primer lloc, perquè cada nou pas del celler en el més estricte respecte a la natura ens du un cert consol a tots. En segon lloc, perquè el celler celebra aquesta iniciativa amb la creació d'un nou vi —els beneficis del qual aniran en part al projecte.
El vi es diu Ratpenat 2013 i és el primer vi de macabeu del celler. És una petita cuvée de 1.649 ampolles elaborades amb un bon treball de maceració, fermentació en bóta no nova i criança en aquesta mateixa bóta durant uns tres mesos. Com en els altres vins del Celler Credo, s'utilitza l'ampolla més lleugera del mercat —només 390 g de vidre— per reafirmar, si cal, el compromís d'aquest celler amb la sostenibilitat.
Macabeu. El celler que representa —per a mi i un reduït grup de seduïts adeptes— la més profunda puresa del xarel·lo, ara ens ofereix un vi de macabeu. A la família egrègia de l'Estrany, el Capficat, el Can Credo i l'Aloers —amb les seves exquisides i elegantíssimes etiquetes blanques— ara s'hi afegeix un parent diferent, d'etiqueta negra com la nit i d'una altra nissaga. No ens n'hem d'estranyar. Pensem que Can Credo és la cara tranquil·la de Recaredo i que els insignes Brut de Brut i Reserva Particular tenen el macabeu com a base fonamental: El macabeu també forma part, amb el xarel·lo, del codi genètic de Recaredo, des de 1924.
M'agradaria dir que sóc ara en aquella terrassa pallaresa on hi nien els ratpenats, però no hi sóc. Però tinc una copa de Ratpenat 2013 al meu costat i sóc al Vallès, escoltant els "Children's Songs" de Chick Corea. Jo hi trobo el ple caràcter de can Credo. És estricte, de densitat fresca, d'acidesa equilibrada. S'intueix la maceració, algun indici cítric, matisos amargs, raïm fresc. Hi ha aromes de fruites intrigants que podrien ser albercoc o potser lichi —sense aquell perfum fat que de vegades té el lichi. En qualsevol cas, l'aroma d'aquest vi és profunda i, dintre de la seva austeritat, seductora. Sense ser untuós, omple la boca i hi persisteix. No és dens de cos, sinó dens de sabor, sense perdre fluïdesa. Vi sense cap afectació ni cap concessió a les modes més xarones.
