Tot el carrer Major de Vilalba té un cert aire sòlid i ancestral, però la casa on s'ha instal·lat aquest celler relativament nou és especialment senyorívola. Hi ha una tradició que afirma que Sant Vicent Ferrer va predicar des del balcó d'aquesta mateixa casa —potser contra els jueus, o a favor del d'Antequera— (la "Gran Geografia Comarcal de Catalunya" del 1981 ho afirma sense cap prova documental i ara Internet —la Grandíssima Cotorra— ho va repetint cegament, com si ja fos una veritat innegable). La casa està en renovació per encabir-hi els projectes —que són molts— d'aquest celler que és un dels més interessants de la Terra Alta i és on fan un dels tres vins de morenillo que han motivat el meu viatge.
Però amb en Joan Ramon no parlem pas ni de casa Granyena ni de les prèdiques d'en Vicent Ferrer, sinó que parlem de vins. A la sala de bótes em fa tastar els líquids que esdevindran Tremenda i Señora Carmen. I més enllà, d'unes grans àmfores de terrissa, un morenillo amb el que està experimentant. Ell és un viticultor inquiet que ara fa sis petites cuvées diverses, totes de gran qualitat —quina immensa garnatxa blanca és el 100X100!— i encara em va fer tastar un parell de vins nous dels que no em correspon parlar-ne ara.
A continuació, deixem els racons frescos de l'antic casal on reposen i es crien els vins i anem una mica més enllà del carrer Major, fins una vinateria que també forma part del celler, on tindrà lloc un tast memorable. Un a un anem tastant els diversos vins del celler, a pleret, amb plenitud del delit. La gloriosa garnatxa blanca m'enlluerna. La garnatxa negra del Señora Carmen és poderosa i llaminera i em sembla que s'anirà fent més i més gran a l'ampolla, amb el pas del temps. I la carinyena de Tremenda! Els tinc ara tots dos al meu celler, per deixar que es vagin fent. I Lo Morenillo 2012 —el motiu principal de la meva visita— em va generar una seducció especial.
Ara, a casa meva, he obert una ampolla de Lo Morenillo 2012 per rememorar l'estona passada a Vilalba dels Arcs, gaudint de l'hospitalitat d'en Joan Ramon. Avui ha fet molta calor i em feia por que això m'impedís apreciar correctament aquest vi. Però ara, al vespre, alguna tempesta llunyana està aportant un cert deixondiment a l'ambient. No vull caure en la simplicitat de voler comparar aquest morenillo amb el de Bàrbara Forés, però sí que he de deixar escrit que són dos vins molt allunyats en l'espectre sensorial —vull dir que no s'assemblen en res de res. El de Bàrbara Forés em fa viatjar mentalment Roine amunt, mentre que aquest de Vins del Tros em du records del Piemont. Si la meva ignorància d'aquells vins no fos tan monumental com és, potser podria ser més explícit. El color és força pujat —en Joan Ramon ho atribueix a l'edat de les vinyes, que tenen uns noranta anys— i al nas hi trobo herbes com la farigola i el romaní i altres aromes poc típiques. Tot en ell em sorprèn. Una part del vi s'ha criat —uns pocs mesos— en bótes noves i l'altra en una petita àmfora. Només n'hi ha 1.140 ampolles. A la boca és "dòcil", amb una dolçor poc habitual i un caràcter que fuig dels paradigmes dels vins del nostre país. Em sembla fràgil i delicat, escassament tànnic, deliciosament arrodonit. Hi ha moments en què sembla de seda.
