«Ningú no es pot beure el vi que hem begut»

He tingut poca sort —o poc senderi— amb les lectures d'aquest estiu. Un Houellebecq que m'ha semblat un absolut desastre —no sé pas què m'esperava trobar en aquest autor del que cada llibre que  llegeixo asseguro que serà el darrer— o un tercer John Williams que, després de les bones sensacions que havia tingut amb Butcher's Crossing i Stoner, m'ha avorrit amb un ensopit August. Per sort, hi ha hagut també alguna cosa que sí que ha valgut la pena, com el salvatge Blood Meridian, de Cormac McCarthy o el tendre —sense ser carrincló— Les guerres del pare, de Pere Rovira, que tot just he acabat de llegir avui mateix.

Ara, que estic en aquells moments d'íntim i entotsolat somnieig, quan tanques la darrera pàgina d'un llibre que encara segueix vivint a la teva ment —sensacions no massa diferents de les d'un gran vi—, penso que aquesta novel·la d'en Pere Rovira és potser un dels bons llibres que he llegit darrerament. Quan reflexionava sobre aquests paral·lelismes entre literatura i vi o, per ser més exactes, entre la interacció memòria/literatura/temps i la interacció memòria/vi/temps, vaig trobar una frase al llibre d'en Pere Rovira que suggereix —millor del que ho podria haver fet jo— això que intento dir:

«Les hores són úniques, rares, si han estat nostres; són com el vi: ningú no es pot beure el vi que hem begut, a ningú hauria posat el mateix gust al paladar i la mateixa escalfor al pit. Ja està begut per sempre.» (Pere Rovira: Les guerres del pare, p. 430.)

És una frase que em porta a remembrar alguns vins beguts aquest estiu —que «ja estan beguts per sempre»— i me'ls retorna a la memòria, mentre la novel·la jeu tancada al meu costat, sonen els acords d'un Keith Jarrett del 79 —una música que sempre m'evoca els misteris de la temporalitat— i tinc al meu abast un parell de coses d'aparença senzilla: un tall de l'Or Blanc de la Prisca Meyer i una copa de Petit Albet 2013.

Rememoro, per exemple, dos vins espumosos d'aquest estiu que han deixat un cert record a la meva ment i que estan tan allunyats un de l'altre com pugui ser imaginable. D'una banda, un cremós, fresc, equilibrat i profund Sumarroca Gran Brut Allier, d'aroma complexa i tacte dens, fet amb chardonnay criat en bóta i amb una mica de pinot noir. Crec que era de la collita 2010, però no n'estic segur (aquest estiu he estat massa gandul a l'hora de prendre nota del que anava bevent!). I a l'altre extrem, recordo bé una ampolla de Visendra brut nature parellada, d'aromes subtils —més de flors que de cítrics—, bombolla finíssima, pas de boca suau, lleu i gràcil —amb unes sorprenents notes de móres que m'ha semblat percebre— i sensacions delicadament acariciadores (acariciar: «Passar tocant suaument» DLC) del carbònic.

Aquests vins, el llibre d'en Pere Rovira... Ja estan beguts per sempre!