Fa pocs dies, la meva dona va cuinar un plat d'extremada senzillesa: arròs amb espinacs i porros. Els ingredients eren de bona qualitat i el resultat va ser exquisit, magnífic. Mentre el menjàvem amb delit, discutíem que l'art-ciència de la cuina es justifica quan pot anar més enllà d'aquest punt —d'aquest «nivell base». Vull dir que cal saber fins on pot arribar a ser bo allò que no té cap artifici, per tal d'exigir a l'art que, a partir d'aquest nivell de plaer, intenti assolir cotes més altes.
Podem dir alguna cosa semblant de l'enologia?
Vaig trobar un indici de resposta a l'ampolla de vi que ens va acompanyar en aquell mateix dinar de l'arròs amb espinacs i porros. Pertany a la col·lecció Paisatges 1883 del celler Abadal, que està formada per una sèrie de vins experimentals —diferents cada any— que el celler elabora en quantitats molt petites i que poden respondre a conceptes diversos. En aquest cas, el vi es diu Mas Arbosar 2013 i les característiques de la seva elaboració requereixen una mica d'explicació.
A les finques del celler Abadal, a Horta d'Avinyó, hi ha unes tines de pedra seca del segle XIX, on en el seu temps s'hi fermentava el vi. A la vinya de Mas Arboset (que potser s'hauria d'escriure «Arbocet»?) n'hi ha una i aquest vi s'ha creat en aquella tina ancestral, de la manera més primitiva —gairebé en diríem «nostàlgica»— imaginable. A la vinya hi ha una barreja de ceps de varietats antigues i residuals, negres i blanques, conegudes i desconegudes. A l'etiqueta es fa esment del sumoll, la pansera, el punxó fort, el garnatxot i el mandó, però n'hi ha més. Sense sortir de la vinya, la verema es va dipositar a la tina —alguna mica de rapa hi devia entrar—, es va trepitjar i es va deixar fermentar a sol i serena. Curiosament, la temperatura, de manera natural, no va pujar gaire amunt. El 27 de març d'enguany, les 528 ampolles d'aquest vi es van omplir amb el resultat d'aquest «retorn al segle XIX» que ens proposa en Miquel Palau.
Tal com passava amb l'exemple del meu arròs amb espinacs i porros, aquest vi de Mas Arbosset, si és reeixit, ens pot marcar un «nivell base», de manera que l'art-ciència de l'enologia només es justificaria a partir, com a mínim, del nivell de plaer que ens pugui donar aquest vi. M'explico?
El «vi de tina» era boníssim! Tenia un color vermell no massa fosc i l'aroma era una bonica barreja d'herbes, fruita tendra, maduixa, móra... sense cap cosa estranya ni impura. Retornava a la memòria imatges antigues, oblidades, fluïdes i fresques. Era un vi que refrescava la boca i convidava a beure i allunyava les cabòries i les sofisticacions. Delits de fruita, frescor àcida, trempera, naturalitat.
He begut —tanmateix!— vins molt més profunds i complexos i «de culte» que aquest Mas Arboset 2013, però aquesta ampolla, d'alguna manera, ha posat en moviment en mi —i en la meva dona, amb qui la vaig compartir— alguns ressorts primigenis que potser tenia mig rovellats. Potser alguna cosa del vi, que bevem des de fa tants segles, ha acabat marcant algun racó del nostre codi genètic, i vins com el d'avui ens desperten algun instint profund, algun delit bàsic.