Vull parlar de Vall-Llach, de viognier, d'una vinya del capdamunt de la Sentiu, d'un vi que es diu «aigua», d'un projecte de l'Enric Costa, de Porrera i de les coses meravelloses que hi fan les seves gents, els terrers i les vinyes. I m'empeny a fer-ho que abans d'ahir vaig beure una ampolla de la darrera collita del vi blanc descomunal de l'Albert Costa i el seu equip: Aigua de Llum 2013.
En Parker, quan parla dels millors viognier, sovint usa la paraula «decadent» per referir-se a un cert caràcter aromàtic d'aquest cep. És una paraula de significats contraposats perquè, si bé pot fer referència a «allò que decau», també significa —segons el New Oxford— «luxuriously self-indulgent» —i aquí ja ens acostem més a les característiques de la viognier. La meva experiència personal amb els vins de viognier és limitadíssima, però alguns dels vins blancs que més recordo, alguns dels que m'han marcat, estaven fets amb aquest cep de virtuts «decadents» —és a dir, luxosament plaent, desbocat, pròdig, ociós. Recordo la sorpresa quan vaig tastar, deu fer un grapat d'anys, el vi blanc de Rosa Maria Torres, a Sarral. Recordo —vívidament!— algunes ampolles de Guigal que em van obrir, en el seu moment, nous horitzons sensorials.
L'Aigua de Llum 2013 —que potser encara no ha arribat als mercats, o és a punt de fer-ho— és un vi immens, un luxe auto-indulgent refinat i sublim. És un d'aquells vins —no n'hi ha tants— en què una copa et sadolla plenament. D'aroma potent però «recta», de fruita com l'albercoc, de fruita melosa i de marcada presència, amb alguna nota floral perfumadíssima. Tot amb neta puresa, tot sustentat en una base d'acidesa cítrica que li fa d'esquelet i li dóna frescor.
Com vam gaudir els que abans d'ahir vam compartir aquesta ampolla! Ni recordo què menjàvem, perquè aquest blanc de Porrera va curullar completament el nostre esperit. El vi entrava a la boca amb una amplitud fresca i embolcallant, magnífica, i hi mantenia l'estructura temps i temps, donant notes de mel, de préssec, de dolçor elegant. N'allargàvem voluptuosament el plaer. Tanta densitat sàpida! Tanta força!
A primer d'any vaig destapar una ampolla d'Aigua de Llum 2008 (i en vaig parlar en aquest article) i em va semblar magnífic. Però diria que aquest 2013 és potser més profund, més elegant. Si en podeu heure una ampolla, cerqueu la companyia idònia per beure-la, aïlleu-vos de qualsevol altra influència —és un «vi de meditació»— i practiqueu el decadentisme més desfermat, la luxurious self-indulgence més completa.
