M'agrada la carinyena. No pas d'una manera cega i abstracta: vull dir que m'agraden les carinyenes que m'agraden o que quan un vi de carinyena m'agrada, m'agrada molt. M'explico? M'agrada aquest caràcter una mica —o molt!— esquerp i rabiüt, sense concessions a la llaminadura, ple de «inner tension» i, quan el vi és realment gran, delicadament vellutat. I el Mineral té alguna cosa d'aquestes.
Busco sovint —cada vegada més?— una frescor fluïda, una discreta elegància «relaxed and introspective», una levitat que eviti l'enfarfegament, una certa simplicitat geomètrica, una certa des-saturació. Quan em trobo en aquest mood, em percaço alguna ampolla de Rully —quina petita joia aquell les Cloux 2012 de Paul & Marie Jacqueson que vaig destapar l'altre dia!— o de Givry, o bé destapo alguna ampolla d'en Joan Asens —un Orto, per exemple o, si tant gran és el meu delit, una ampolla de la Carrerada— o de l'Alfredo Arribas —un trossos. I el Mineral també té, a menor escala, alguna cosa d'aquestes.
No faig escarafalls de les aromes de fustes, si són delicades. Al vi que tinc ara a la copa hi ha uns indicis prou clars de llapis —de fusta de llapis i de mina de llapis— i uns torrats lleus i suaus. Hi ha una tonalitat vermella i jove, hi ha percepció de fruita fresca, hi ha un bonic equilibri. És un vi amb un 80% de carinyena i un 20% de garnatxa i s'ha criat 6 mesos en roure francès. És un «vi petit», és discret, i recordem que el DLC defineix la discreció com la «manera de comportar-se de qui no fa sinó allò que convé de fer, de qui no diu sinó allò que convé de dir».
