Taní i no taní

Vaig anar a comprar una ampolla de Crozes-Hermitage —al final va ser un 2012 de Dard & Ribo, perfumat i net— i el venedor, que coneix la meva afició als vins de força més al nord però no sap el meu delit pels vins de força més al sud, em va advertir que el vi que jo estava comprant «tenia ja uns tanins considerables» —no fos que m'endugués un desengany. De fet, no en tenia pas gaires, si el comparo amb els vins que més sovint bec, però em va fer una certa gràcia l'advertiment del botiguer, fet des d'uns paradigmes enofílics allunyats de l'univers del taní.

Amb el títol d'aquest apunt —una homonímia del clàssic de Howard Hawks— vull fer referència a un parell de vins deliciosos del nostre país que, en un sentit força ampli (no parlaré de química orgànica, sinó de sensacions!) es situen també a la banda del «no-taní».

Per exemple, el Trepat del Jordiet 2012 de Rendé Masdéu. He de reconèixer que he estat força inconstant en el seguiment dels vins d'aquest celler de la Conca, però sí que recordo prou bé l'impacte que em van produir, fa força anys, les primeres ampolles del seu Arnau. Aquest trepat és una delícia —i també he de dir que he observat que és un vi que els convidats agraeixen, potser cansats de tanta «concentració» barroera com la que s'ha instal·lat en certs segments del mercat. És un vi que s'ha criat en àmfores de terrissa, i té un color vermell suau, unes aromes subtils de flors i fruita fresca, de les nostres herbes aromàtiques. Tot hi és elegant i net —la paraula podria ser «gràcil»—, sense confitats i amb la mínima expressió dels tanins. Et fa estimar el trepat.

Les qualitats de la nova collita de mandó del celler Abadal no m'han agafat pas desprevingut, perquè ja la collita anterior em va meravellar. Aquest any, novament dins de la col·lecció Paisatges 1883, s'han elaborat menys d'un miler d'ampolles de Mandó 2012, un vi formidable que no us heu de perdre. La fermentació s'ha fet en bóta oberta de tercer any i la criança s'ha fet parcialment en bóta i parcialment en àmfora d'argila.

Em declaro enamorat d'aquest vi. No espereu, doncs, cap descripció imparcial de les seves virtuts. A l'aroma em sembla distingir-hi el romaní i la farigola, la fruita —cireres, magranes, gerds—, sempre «subdued», com ho diuen en anglès. Al tast, fluïdesa elegant, verticalitat, records d'alguna bella ampolla de borgonya, però amb un punt més d'hedonisme. Sense cap excés, sense cap concessió a l'univers de la fusta, els tanins, els torrats, les compotes, els xarops... Delicadament fruitat, elegantment polit. Un contrapunt formidable a les nostres garnatxes i carinyenes!

Com que de mandó no n'hi ha, com que (pràcticament) no tinc altra referència que les poques collites de mandó que ha fet en Miquel Palau a can Roqueta d'Horta d'Avinyó, el misteri que em suscita aquest vi és que no puc saber si és així perquè el mandó és així o perquè l'ha creat així la màgia d'en Miquel. Tant se val, si el bec amb tant delit!